A corre-cuita

Oooohhhh, París!!!! El nou anunci de l'Estrella Damm

2012-01-16T15:30:00.000+01:00

París, el Barça i les coses fetes amb amor... el nou anunci de l'Estrella Damm...

Campanada de mort

2012-01-16T10:44:00.000+01:00

En la mort de Manuel Fraga,copio la cita de Lluís Llach de la portada de Vilaweb: "Assassins de raons, assassins de vides. Que mai no tingueu repòs en els vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries". I reprodueixo el vídeo amb les paraules i la cançó del mateix Llach a Vitòria, amb motiu dels 30 anys de la mort de cinc treballadors a mans de la policia espanyola que depenia aleshores de Fraga. Morts que van donar orígen a la cançó 'Campanades a morts'.

Anglada ha d’anar a les tertúlies de la tele?

2012-01-07T10:38:00.000+01:00

El 27 de desembre em van publicar aquest article al bloc de l'ESCACC. Ara que ja han passat uns dies, el reprodueixo també aquí. M'agradaria que es pogués obrir una mica de debat sobre el tema. No hi confio gaire, la veritat, però; els comentaris als blocs, amb comptades excepcions, gairebé han desaparegut.

"El 16 de desembre vaig participar en la taulade mitjans de comunicació de les IVJornades de la Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual a la seu delConsell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). La meva taula rodona, en concret,portava per títol “La importància delllenguatge: immigrants, fins quan?”. La jornada la va obrir la presidentade la Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual i consellera del CAC, CarmeFigueras. Segons resumeix lanota de premsa que va publicar el mateix CAC, Figueras va mostrar la sevapreocupació per la irrupció, iniciada fa uns dos anys, de la immigració com a arma electoral en l’agenda política. “Algunesformacions polítiques importants han perdut la por a utilitzar la immigraciócom a recurs electoral”, va dir, i va subratllar que el discurs excloent “hatingut acceptació entre persones que no qualificaríem de xenòfobes o racistes”.

Figueras va al·ludir a l’efecte multiplicador dels mitjans: “Els mitjans de comunicació,majoritàriament i en graus diversos, han contribuït a amplificar laconfrontació política, donant-li una dimensió que no es correspon amb lasituació de normalitat que es viu en el dia a dia dels nostres barris, pobles iciutats”. En concret, va mostrar-se molt crítica amb el fet que alguns mitjansfacin d’altaveu de formacions xenòfobescom Plataforma per Catalunya (PxC). Amb tot, va acabar remarcant que hi hatambé bones pràctiques periodístiques que ressalten les notícies positivesrelacionades amb la immigració. “El quid de la qüestió es com aconseguirfer-les visibles, com trencar aquestacontradicció que les notícies positives no venen”, va dir la que va serconsellera d’Acció Social els últims mesos del primer tripartit.

Notícies positives relacionades amb laimmigració... Immigrants, fins quan?... Mitjans que fan d’altaveu de laxenofòbia... Qüestions que no donen per una taula rodona, sinó segurament pertota una jornada, per no dir tot un màster en gestió de la diversitat i mitjansde comunicació. El tema no és gens fàcili és més aviat complex. En el meu quart d’hora d’intervenció vaig intentar,no ja donar respostes, sinó aportar diversos interrrogants.

Vaig partir d’una anècdota. Immigrants, finsquan?, ens interpel·lava el títol de la taula rodona. Notícies positives sobrela immigració, ens demana el CAC. Vaig explicar l’anècdota de l’escriptora Najat el Hachmi i ‘El 9Nou’. El 25 d’abril de 1997 titulàvem a portada: “Una estudiant magribina deVic guanya el concurs literari Antoni Pous”. L’1 de febrer de 2008, obríemportada amb el següent titular: “La vigatana Najat el Hachmiguanya el premi Ramon Llull de novel·la”. El subtítol destacava que és elpremi més ben dotat de les lletres catalanes. Cap referència al seu orígenimmigrant –va venir a viure a Vic, el 1987, als vuit anys-, a diferència delque va fer la majoria de premsa nacional, que la va ‘descobrir’ aleshores, quanva guanyar el Llull.

Doncs bé, el 2008 també vam saber que aquellaportada d’onze anys abans havia disgustat profundament a la Najat. Ella, unestudiant brillant de l’institut Jaume Callís de Vic, on hi cursava el COU iera a punt de fer el salt a la universitat, encara era notícia perquè, deu anydesprés d’arribar a Vic, era “una estudiant magribina de Vic”. Allò de quènosaltres estàvem tan cofois, de destacarque una estudiant d’orígen immigrant ‘triomfava’ i guanyava un premiliterari en català, per a ella va ser un mal titular. A la redacció, quan vamsaber de les crítiques de la Najat al titular d’onze anys abans, les vamconsiderar un pèl injustes. Ho eren, però? Potser l’escriptora es mirava eltitular de 1997 amb ulls de 2008, o realment ella, al 1997, ja tenia una miradadiferent que nosaltres respecte el titular de portada? Immigrants, fins quan?Una bona pregunta, però també, notícies positives de la immigració, quan i enquines circumstàncies? Fentdiscriminació positiva en aquests casos no podem acabar perpetuant la‘marginació’, la diferència?

El punt de partida del tractament de laimmigració, i pel que respecta al llenguatge en concret, fa temps que a ‘El 9Nou’ ens sembla que ho tenim clar. A la jornada del CAC em va sorprendre que aCatalunya Ràdio, per exemple, pel que va explicar la companya de taula ElisaOmedes, no tothom ho tingui tan clar. Destacar l’orígen marroquí, per posar uncas, d’un lladre o un agressor, sense que això aporti res de substancial a lanotícia, hi ha qui ho defensa per donar el màxim de dades i informaciópossible. Identificar innecessàriament l’orígen dels delinqüents, als quals jase’ls reconeix prou pel nom de pila que sí que se sòl publicar, ho consideroinnecessari i més aviat perniciós.

En favor de la convivència i la cohesió social, dos béns a protegir diria que encasos per davant de la llibertat d’informació –ja no diguem de donarinformacions supèrflues-, crec que caldria anar molt amb compte amb aportarexpressions o connotacions discriminatòries als continguts informatius. Ja nodiguem expressions directament xenòfobos o racistes. I aquí és on apareix unaltre element distorsionador i on xoquen altra vegada diversos drets. Emrefereixo a la irrupció en la vida política de partits com PxC, i a Vic moltconcretament, on és la segona força de l’Ajuntament, amb només tres regidorsmenys que la primera, CiU, i a tres de les que li segueixen, CUP, PSC i ERC,que en tenen dos.

Què calfer amb PxC? Nosaltres, que ja fa deu anys que‘batallem’ amb el tema, hem anat a diferents ritmes. S’han anat imposantdiferents teories, totes amb els seus matisos corresponents. El curiós del casés que, a mesura que va entrant en diferents ajuntaments, pràcticament a totarreu es produeix el mateix estat de xoc,en la ciutat, en el consistori i, també, en els mitjans de comunicació locals.El primer que sòl passar pel cap és ‘silenciar’la PxC, no fer-li més ‘propaganda’ des dels mitjans. Després, un cop s’havist que no serveix de gran cosa (a Vic, després d’aquesta prevenció de noparlar-ne gaire, el 2007 va passar d’1 a 4 regidors), es passa a la crítica.Alguns ‘savis’ proposen al periodista, com si aquest no ho hagués pensat jamolt abans: heu d’investigar qui finança la PxC. Sí, i als altres partits?

Del silenci i la crítica se sòl passar a unacerta ‘normalització’, a la convivència amb el partit en el dia a diainformatiu. Un altra diferència respecte altres ciutats és que ells parlen deconvivència amb el partit d’Anglada i en el cas de Vic, es tracta deconvivència amb el partit d’Anglada i amb el propi Anglada. Això últim, encomptes de dificultar la relació, com li podria semblar a algú, pel caràcterobert i fins i tot dialogant del polític en qüestió, la facilita. Cal un plusde professionalitat per no patir una certa dosi de ‘síndrome d’Estocolm’. Comdeia, l’‘adaptació’ dels mitjans decomunicació local a la nova realitat de tenir PxC als ajuntaments va a un ritmediferent segons si acaben d’entrar o ja són una força més que consolidadacom a Vic.

A Vic, en concret, diria que som a puntd’entrar en una quarta fase, la ‘normalització’acrítica. El fet que Anglada i el seu partit ja participin en molts mésdebats públics més enllà del de la immigració, junt amb l’‘esgotament’ delstres posicionaments previs, fa que, a poc a poc, si no hi un plus deresponsabilitat i cura, acabem integrant Anglada i la PxC en l’escenari políticcatalà. La ‘còpia’ que se n’ha fet delsseus postulats des d’altres partits, en la majoria de casos amb un èxit mésque relatiu, com ho va demostrar a Vic la polèmica de l’empadronamentd’immigrants, també ho facilita. El que s’hagi passat de l’anomenat ‘bonisme’ al que jo en dic ‘malisme’, també.

Sigui com sigui, a les tertúlies d’EL 9 TV, adiferència del que fan les altres dues teles d’Osona, Canal Català i CanalTaronja, encara no hi ve ni Anglada ni ningú del seu partit. Malgrat tenir larepresentativitat que té, molt especialment a Vic, la capital de la comarca.Sóc plenament conscient que, no convidant-los, vulnerem el principi de pluralitat de les tertúlies polítiques. Fembé? Serveix de res? És només unaforma de dotar-nos d’una pàtina diguem-ne progressista? A la jornada del dia 16no em vaig saber estar d’acabar demanant a les dues conselleres del CACpresents a la sala, Carme Figueras, però també Dolors Comas, què en pensavenelles. Ho demanava en seu del CAC, l’organisme que, entre altres coses, vetllapel pluralisme polític en els mitjans de comunicació audiovisuals de concessiópública. Em reservo la resposta per als assistents a la jornada. Això sí, vamacabar parlant de la llei de partits polítics."

Sobre els preus del transport públic

2012-01-05T09:17:00.000+01:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 5 de gener de 2012:

"Dilluns, 2. M’arriba la comparativa de preus als serveis de Rodalies de diferents parts de l’Estat que ha fet Oriol Munuera. El preu d’una zona, que des de diumenge a Catalunya val 2 euros, oscil·la entre els 1,35 euros de Madrid, Sant Sebastià i Saragossa, i els 1,45 de Cadis, Bilbao i València. A les sis zones, que són les que hi ha entre Vic i Barcelona, i que des de l’1 de gener val 5,4 euros, es va, en els casos que s’arriba a aquest nombre de zones, dels 3,35 de Madrid als 5,05 de Múrcia. La mitjana de desviació de preus en una zona de Barcelona respecte a la resta és del 27,5%, i en les sis zones, del 17,86%. Apujant el preu de Rodalies, els ingressos segurament augmentaran, però temo que acabin fent un efecte encara més dissuasiu sobre l’ús del transport públic per moure’ns per Catalunya que no pas el que ja de per si fan a la línia 3 de Rodalies els efectes de la via única, com poden ser els retards o la falta de freqüències. Reclamar un tren millor està bé i s’ha de fer, però també més barat. Trobo contradictori posar el crit al cel per l’euro del tiquet moderador farmacèutic i després mirar-se tan tranquil·lament que et cobrin 2,95 euros per anar fins a Vic des de Sant Quirze o Sant Martí de Centelles.

Dimecres, 4. M’arriba l’ordre del dia del ple de Calldetenes. Hi ha la fixació d’una taxa pel 50% de l’abonament de l’autobús per anar a Vic per als més grans de 70 anys. Fins ara, era gratuït. Doncs això ho veig bé. La gratuïtat dels serveis s’ha de mantenir si l’administració no ha de fer un gran sacrifici per costejar-la, com devia ser el cas de Calldetenes, que em diuen que deu tres anualitats a l’Ajuntament de Vic. Una subvenció del 50%, penso, és més que suficient per incentivar l’ús del transport públic; si cal, amb una exempció del 100% per qui no s’ho pugui pagar."

La imatge que il·lustra el post l'he capturada d'aquí.

El Mestre del bon riure

2012-01-02T22:33:00.001+01:00

M'ha agradat especialment aquest anunci de Campofrío que he trobat a través del bloc de l'Eduard Batlle. El comparteixo:

Normatives que toquen els pebrots

2012-01-01T23:44:00.000+01:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 30 de desembre de 2011:

"Dimecres, 28. Ple de Tona. Sorprenents, per poc habituals, les acusacions de l’alcalde i el regidor d’Esports cap a la Federació Espanyola d’Atletisme. Resulta que les pistes d’atletisme de Tona, inaugurades en l’anterior mandat, no estan homologades per la Federació i, per això, no s’hi poden fer competicions oficials. No d’elit i prou, com va dir l’alcalde en el ple, sinó cap de mínimament seriosa.

L’alcalde, Josep Salom, i el regidor d’Esports, Miquel Espona, van parlar d’“impost revolucionari” de 2.000 o 4.000 euros –tampoc van acabar d’aclarir la xifra– que els demana la Federació per acabar d’homologar les pistes. Perquè “un tio de Madrid”, en expressió de l’alcalde, s’arribi fins a Tona “a medir quatre coses”. “Toca molt els pebrots”, va concloure Salom. Doncs sí, seguir les normes establertes, ni que sigui les d’una federació esportiva, toca molt els pebrots, per usar el llenguatge de l’alcalde de Tona. Tant com haver de pagar algunes taxes de l’Ajuntament perquè un funcionari t’estampi un segell en una llicència o perquè et deixi fer una fotocòpia a les oficines municipals. Estem en una societat hiperburocratitzada, i les federacions, pel que es veu, també.

Ara diuen que al proper pressupost ja hi inclouran els diners que els demana la Federació. Estarà bé veure si es tracta només de medir quatre coses o si, efectivament, com diuen les llegendes que diu que ha escoltat el regidor d’Esports, alguna cosa no es va fer prou bé. Salom, com a diputat adjunt d’Esports de la Diputació, ja deurà tenir ocasió en els pròxims anys de comprovar que fins i tot en la construcció d’un equipament esportiu hi ha normativa a complir. I que consti que, com a pare de dos atletes, he estat a les pistes i, sense haver entrat a amidar-les, m’han semblat esplèndides. Tant de bo aviat s’hi pugui competir, també."

El 2001 als Social Media

2011-12-31T19:39:00.001+01:00

He arreplegat aquest vídeo del bloc d'en Raül Presseguer. És interessant i amè. Bon any a tothom!!! Que sigueu molt feliços!!!

M'autoinculpo de no ser plural

2011-12-23T22:27:00.002+01:00

La consellera del CAC Carme Figueras obrint la jornada

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 23 de desembre de 2011:

"Divendres, 16. Participo en una jornada al Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre món local i immigració. La inaugura la presidenta de la Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual i exconsellera d’Acció Social, Carme Figueras. Un discurs contundent, sense pal·liatius. Apel·lant a la responsabilitat social dels mitjans de comunicació en no fer d’altaveu de la xenofòbia, en servir a l’interès públic i no a l’interès del públic. Sí, senyora. Fa referència explícita, ella i altres ponents, al fenomen de la Plataforma per Catalunya, a Josep Anglada i a Vic. Al meu torn, és clar, torno sobre el tema, sobre els dubtes dels mitjans sobre què s’ha de fer amb Anglada i el seu partit. M’autoinculpo en explicar que a les tertúlies d’EL 9 TV, a diferència del que fan altres teles, vulnerem el principi de pluralitat política en no convidar-hi mai Josep Anglada i els seus companys de partit. Tot això a la seu del CAC, responsable de vetllar per aquesta pluralitat. No em puc estar d’acabar demanant a alguna de les dues conselleres del CAC presents a la jornada la seva opinió sobre aquesta vulneració. Acabem parlant de la llei de partits.

Dijous, 22. Salta a l’esfera pública la discrepància a la CUP sobre com afrontar el fenomen Anglada. Comento amb Georgina Rieradevall l’estratègia de la formació, em diu que aprovada per una majoria de l’assemblea local, de no participar en les votacions de mocions de PxC. Al Consell Comarcal, tampoc. Sóc dels que encara penso que a Anglada se’l combat amb un discurs que li desmunti el seu, però no limitant-se a negar-lo, a obviar-lo, perquè ser-hi, hi és. Què passarà el dia que formacions no tan escrupoloses donin suport a una moció de PxC sobre immigració –i no sobre bicis, com ha estat ara el cas– i facin falta els dos vots de la CUP per tombar-la? El debat no és gens fàcil."

Es deu poder restaurar Vic?

2011-12-19T21:23:00.000+01:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 16 de desembre de 2011:

"Dimarts, 13. Conferència de Miquel Suriñach al Temple Romà. Sobre el passat i el futur del sector del Temple Romà. Les presentacions de Suriñach s’haurien d’anunciar amb programes a les botigues i falques a la ràdio, com si d’un grup de rock es tractés. En sóc un entusiasta. Llàstima que dimarts li van limitar una hora. Ens van deixar amb ganes de més. És com si a un grup musical li deixessin tocar una primera part amb el repertori de sempre i, tot just començada la segona, a mig presentar les cançons de l’últim disc, el fessin parar. I sense bisos!, és clar.

El mèrit de Suriñach és primer de tot seu, és clar. També, però, de l’alcalde Vila d’Abadal, que, essent encara precandidat, el va reunir un dissabte de la primavera de 2007 a Cal Peyu. “Si acabo sent l’alcalde et necessito allà per recuperar aquell sentiment de la ciutat de l’època d’en Montanyà”. Suriñach i Vila d’Abadal són dos arquitectes que creuen en el sentiment. En el sentiment dels edificis, el primer, i en el de la ciutat, el segon. Llàstima que les circumstàncies segurament els hauran privat a tots dos de recuperar aquell sentiment de ciutat que se li pressuposa al Vic de Ramon Montañà.

Del molt que va poder dir Suriñach en tan poca estona dimarts em quedo amb les diferències entre les escoles de Viollet-le-Duc i Ruskin, dos teòrics de l’arquitectura i l’urbanisme del segle XIX, l’època en què es va recuperar –i reconstruir– el Temple Romà. Viollet-le-Duc era partidari de recuperar l’esperit de l’edifici i, a partir d’aquí, reconstruir-lo si calia i donar-li un ús. Ruskin no era partidari de restaurar, només de conservar fins on fos possible. I les ciutats? I les seves persones? Deu ser possible captar l’esperit, el sentiment, de Vic, de la seva gent, i restaurar-ne la vigatanitat però amb els maons del nou estrat social del segle XXI?"

La imatge que il·lustra el post és una captura de pantalla de l'excel·lent web Osonatour.com de l'amic Jaume Saborit.

"Una mena d'Anglada de la independència"

2011-12-09T21:00:00.001+01:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 9 de desembre de 2011:

"Dilluns, 5. M’arriba el ressò d’uns sorprenents missatges al Twitter d’Unió Democràtica de Balaguer (@UDCBalaguer). Dic sorprenents perquè s’aparten de la tradicional cortesia que sol haver-hi en públic entre militants de la federació de CiU. Unió de Balaguer, que forma part del govern monocolor de CiU a la capital de la Noguera, va reconèixer que els seus dos regidors havien votat “a contra cor” la moció d’adhesió a l’Associació de Municipis per la Independència que promou l’alcalde de Vic, Josep M. Vila d’Abadal, democratacristià com ells. Ho van fer a contracor “per ser avisats el mateix dia d’aquesta votació” i perquè “no estava consensuat el vot”. Preguntats a Twitter mateix pel periodista de 'La Mañana' Àlvar Llobet sobre la contradicció d’oposar-se a l’Associació promoguda pel seu company de partit Vila d’Abadal, els d’Unió de Balaguer es despatxen a gust: “Sembla ser que l’alcalde de Vic és una mena d’Anglada de la independència, poca feina d’alcalde deu tenir”. Tot acompanyat de l’emblema del partit a Balaguer, sense que en cap cas es doni cap nom ni cognom de qui subscriu aquestes opinions tan sui generis, tot i que en algun moment la redacció sigui en primera persona: “Crec que això de la independència ara per ara no és possible”. L’anomenada política 2.0 té la màniga força més ampla que la 1.0, però també té el seu reglament no escrit; netiqueta, en deien als principis d’internet. Donar la cara de qui escriu en primera persona quan s’opina en tercera persona d’algú en els termes que es fa de Vila d’Abadal en podria ser una norma elemental i mínima. En fi... el dia 14 es constitueix a Vic (a porta tancada!) l’Associació de Municipis per la Independència. Caldrà esperar que la trajectòria de l’Associació pugui desmentir amb rotunditat les atzagaiades d’Unió de Balaguer".

En l'article original parlava per error d'un govern de coalició entre CiU i ERC a Balaguer. En realitat governa en solitari CiU. Gràcies a l'Àlvar Llobet per fer-me adonar de l'error.

La rifa del programa Viure al Poble Més

2011-12-03T13:23:00.001+01:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 2 de desembre de 2011:

"Dijous, 1. El Diari Oficial de la Generalitat publica la llista dels 19 ajuntaments que els ha tocat la rifa del programa Viure al Poble Més, uns ajuts finançats en bona part per fons europeus i que tenien la peculiaritat d’anar destinats a projectes d’un mínim de 600.000 euros de cost. D’Osona i el Ripollès només hi entra un ajuntament per comarca: Perafita i Ribes. En canvi, en queden exclosos els projectes presentats per Campelles, Camprodon, l’Esquirol, Gurb, Molló, Montesquiu, Oristà, Planoles, Sant Bartomeu, Sant Julià, Santa Eulàlia i Setcases. Dels 19 ajuntaments que els ha tocat la rifa –vull dir que van presentar els millors projectes–, en 16 hi governa CiU, en solitari o acompanyat. Els altres tres tenen un alcalde independent, un de socialista i un d’ERC. A Osona i el Ripollès, no és que els afortunats siguin de CiU, és que en tots dos l’alcalde és d’Unió, el partit que remena les cireres a Governació. Als 12 exclosos, n’hi ha 4 amb alcalde socialista (o independents associats al PSC), 4 d’Esquerra, 2 de CiU, 1 d’EPM-ICV i 1 d’independent. Res, tot casualitat. La mateixa casualitat que feia que en els últims anys, quan ERC manava a Governació, una part considerable dels ajuts del programa Viure al Poble anessin a parar a ajuntaments del seu color. Ara la majoria de CiU entre els afortunats és més gran, però cal tenir en compte que estadísticament és qui té més ajuntaments a tot Catalunya i per tant també ha de ser qui en tingui més entre els escollits. Aquell malpensat que pensi que en ple segle XXI, i amb la que ens està caient a sobre, encara hi ha algú que es mira el color del partit que mana aquí o allà, és perquè no s’hi ha fixat prou bé i no ha vist que els projectes escollits eren els que s’ho mereixien. I sí, probablement s’ho mereixen tots 19. És de l’únic que n’estic totalment convençut."

La foto que il·lustra el post ha estat capturada d'aquí.

Josep Anglada i els lladres de gallines

2011-11-26T19:40:00.001+01:00

Anglada aprofitant el temps per fer proselitisme mentre no comença el judici

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 25 de novembre de 2011:

"Portava la idea de comentar les dades publicades a internet sobre com haurien anat els resultats si a les eleccions al Congrés es votés amb una sola circumscripció en comptes de 52. Hi ha el mite que els partits independentistes i regionalistes no tindrien tanta representació. Fals, segons les dades publicades. Sí que n’hauria tret un, però, PxC, ja que precisament a les circumscripcions amb més població, Madrid i Barcelona, és on els partits petits surten més castigats pel sistema actual. Un toc d’atenció més, doncs, que malgrat no haver tret representació i haver-se clavat una patacada monumental a Vic, els 52.985 vots de PxC no són per menysprear. Són, de moment, només un símptoma.

Però deixo el comentari per una altra estona. Explicaré l’anècdota viscuda aquest dijous al matí durant la llarga espera perquè comencés el judici a Josep Anglada. Surten dos acusats d’un judici anterior per furt, tots dos estètica Estopa. Veuen les càmeres de la tele. “Són per nosaltres?!”, bromeja un. Li ensenyen Anglada i li diuen que és polític. No l’havia vist mai. Anglada veu que els mira i els ofereix de seguida la mà amb un ample somriure. La conversa va anar més o menys així: “Ets dels d’en Rajoy?”, li diu un. “No!, de Plataforma per Catalunya”, respon ell. Cara de perplexitat de tots dos. “Deu ser un partit d’esquerres...”. “No! Ni d’esquerres ni de dretes, del sentit comú, del poble”. Comencen a parlar de la justícia, dels polítics, i de com, en paraules d’Anglada, “en aquest país qui roba una gallina va a la presó i qui roba 1.000 milions se’n salva”. “D’on sou?”, els pregunta Anglada, segurament estranyat que no el coneguessin. “De Sabadell”. “I com és que sent de Sabadell, us jutgen aquí?”. “És que la gallina la vam robar aquí”. Van acomiadar-se tan amics. Un altre símptoma."

Les notes del debat d'EL 9 TV

2011-11-19T08:26:00.001+01:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 18 de novembre de 2011:

"Dimarts, 15. Debat dels candidats osonencs a EL 9 TV. Alguns em demanen que em mulli sobre el guanyador del debat. En un debat a cinc és força més difícil de donar un guanyador clar que en un cara a cara. Vet-ho aquí, però, quatre apunts sobre el debat:

Carme Sayós (CiU). Per mi va ser un descobriment. Va estar a l’altura de Josep Paré, potser el més bregat en debats dels cinc de la taula. Va plantejar l’escenari que tindrà Catalunya –no CiU– a partir del 21-N: “Rendir-nos; entrar a governar Espanya, o dir-li a Espanya que ja hem decidit (no va acabar de dir la paraula “independència”). Va ser prou honesta per dir que ella, Carme Sayós, estava per la tercera opció, però no es va atrevir a dir quina era la de CiU. O no ho sap o, segurament, no ho vol dir.

Josep Paré (PSC). Hàbil en la dialèctica, malgrat tot es van anul·lar entre si amb Sayós, centellenca de naixement com ell. Peraire fins i tot el va felicitar per dur-se tan ben après el missatge del partit. Doncs això.

Isaac Peraire (ERC). Jove, tot i que suficientment preparat, com deia l’anunci aquell de fa anys. Va saber desmarcar-se del cara a cara Sayós-Paré i, malgrat tot, deixar clar el missatge d’ERC.

Emma Salarich (PP). Nova, que no vol dir novata. Al principi ho podia semblar, ja que no va dir ni piu en tot el bloc d’economia. Però va deixar que se les tinguessin els altres quatre parlant del passat, aconseguint sortir indemne d’un possible debat sobre futures retallades. Necessita millorar, però podria ser l’oportunitat del PP per posar un peu a Osona.

Roser Mas (ICV). Va arribar a criticar que el debat estava “polititzat”. Va marcar territori propi en qüestions essencials pels ecosocialistes per acabar demanant el vot útil de l’esquerra. El constant elogi a les intervencions del candidat d’ERC, entre excessiu i honest."

El vídeo que encapçala aquest post és el del debat íntegre. Si algú no té prou paciència per seguir l'hora i mitja que va durar, en pot veure el resum que en va fer 'El 9 Informatiu' d'EL 9 TV aquí.

Espifiada a l'Ajuntament de Vic

2011-11-11T20:47:00.001+01:00

Dilluns, 7. Més de quatre hores de ple a Vic. I encara per no fer-ho del tot bé. Sorprenent l’error en pensar que s’aprovava el punt de Casa Comella gràcies a l’abstenció del PSC. I no, en un tema com aquest, feia falta la majoria absoluta d’11 regidors i no una de simple de 10, que són els que té l’equip de govern. De tot plegat se n’haurà d’haver après que les negociacions no es poden fer a última hora. Com va passar dilluns que, excepcionalment, el ple va començar tard perquè s’estava tancant la negociació d’una abstenció. Ara caldrà buscar el suport d’algun grup de l’oposició. Per lògica hauria de ser el PSC, que és qui va semblar que veia millor la venda de Casa Comella. Farà pagar més car el seu vot a favor el PSC, ara que encara és més necessari que dilluns?

Jacint Raurell, actual portaveu socialista, haurà de posar sobre el taulell de la negociació les dots del bon jugador d’escacs que és. O potser fins i tot ja les hi va començar a posar dilluns, amb la seva abstenció. No ho sé. Sigui com sigui, no deixa de sorprendre com en les converses amb l’alcalde i el regidor d’Urbanisme el portaveu socialista ha canviat d’opinió en 13 dies respecte a Casa Comella. Dilluns, més enllà de les formes, “manifestament millorables”, va dir, va fer-ne una defensa força aferrissada. Semblava de l’equip de govern. Tretze dies abans, a la tertúlia de l’'Angle obert' d’EL 9 TV, deia textualment: “Per descomptat que no la vendria, és un error. Els ajuntaments, patrimoni històric cèntric no se’l venen, i si aquí es fa no sabria trobar-ne precedents”. També sorprenents alguns grups de l’oposició que no deixen de queixar-se al ple que han de saber de les notícies de l’Ajuntament per EL 9 NOU, per “la premsa”, com en diuen ells. I si furguessin una mica més com fa “la premsa”? Potser s’assabentarien d’alguna cosa i tot?

Megalòman, fabulador i poc cristià

2011-11-06T22:08:00.000+01:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 4 de novembre de 2011:

"Divendres, 28. Presentem a Vic el llibre 'Xenofòbia a Catalunya', de l’entusiasta periodista moianès Xavier Rius Sant. Malgrat el nom del llibre i que no devia pas esperar un discurs, ni de la taula ni del públic, gaire diferent del que hi va haver, Josep Anglada, acompanyat de la seva inseparable Marta Riera, era a primera fila. Rius li va dir de tot: mentider, fabulador, manipulador, li va recordar el passat feixista i les contradiccions del seu discurs amb el missatge cristià, i li va retreure algunes expressions amb les quals el fiscal contra l’odi i la discriminació hi sucaria pa. Malgrat tot, l’endemà Anglada escrivia a Twitter, parlant de l’acte: “M’ho vaig passar bé i el vaig trobar interessant”. Anglada porta als límit allò de “que parlin de mi, encara que sigui malament”. No és ben igual, però la reflexió em porta a recuperar del llibre el diagnòstic d’Anglada que li fa a Rius una dona amb “prou coneixements de psicologia” i que es reprodueix en el llibre: “Megalòman, ansiós de poder, sense capacitat d’autocrítica, amb el judici crític i el raonament alterats i sense sentiment de culpa. És fabulador i pot arribar al deliri”. Sí que, però, abans de començar l’acte, Anglada se’m va endur a un apartat, a la secció infantil de La Tralla, per retreure’m que no li truqués dijous, quan vam saber que el seu fill també havia declarat que havia estat testimoni diverses vegades d’agressions i maltractament psicològic cap a la seva dona. M’hauria posat en contacte amb la seva dona, diu, perquè em desmentís que, en 26 anys de casats, no l’havia pegat mai. De fet, el fill, en la declaració davant la policia, va parlar d’empentes i alguna bufetada. Vam quedar que la dona em trucaria durant la setmana i que li reproduiríem les seves declaracions. No sé per què, però no ha trucat, però aquí queda dit. Al judici es podrà saber la veritat?"

La meva presentació de 'Xenofòbia a Catalunya'

2011-11-01T23:19:00.000+01:00

Amb en Xavier Rius a la presentació del llibre. A primera fila, Josep Anglada

Aquest és el text que vaig més o menys llegir a la presentació del llibre 'Xenofòbia a Catalunya', d'en Xavier Rius Sant, el 28 d'octubre a La Tralla de Vic:

"Bonatarda a tothom, el meu fort no és presentar llibres, ni que siguin un llibre com aquest que presentemavui, que és un gran reportatge de 287 pàgines. Prefereixo escriure’ls, elsreportatges, que no els llibres. Recordeu allò d’escriure un llibre, plantar unarbre i tenir un fill; jo de fills ja n’he criat dos, d’arbre diria que en dechaver plantat mitja dotzena i de llibre ni n’he escrit cap ni a curt terminisembla que m’hi hagi de posar. En fi... que de tot se n’aprèn amb l’experiènciai la meva experiència presentant llibres es limita al que vam presentar fa unsmesos a Can Pau Raba, ‘No pasarán... aunque lleven trajes’, del mateix àmbittemàtic del que avui presentem. Com que entre el públic hi havia el col·lega iamic Xavier Rius Sant, ell no devia pas pensar que ho havia fet tan malamentquan em va convidar a mi a fer-li la presentació del seu llibre a Vic, cosa queaprofito per agrair-li.

Anempel llibre... us en parlaré breument, i després de parlar l’autor, que ésl’estrella de la presentació, en el col·loqui, si s’escau, ja faré algunesaportacions més. El que deia... el llibre... és un reportatge. Un llargreportatge, fet per un periodista, no un escriptor, no un historiador, ni moltmenys. Un reportatge documentat, que aporta moltes dades, i també moltesanècdotes. Cap de supèrflua, ni de dada, ni d’anècdota, ja que totes ellesguarden alguna relació amb el que va fluint al llarg de l’obra.

Unaltre fet important, que no és precisament la característica dels reportatgesd’avui dia, i molt menys de reportatges de 287 pàgines com el que estemparlant. Bona part de les històries que s’hi expliquen l’autor les ha viscut en primera persona. Per això en la columna que publico avui a El 9 Nou sobre elllibre ja en destaco la subjectivitat. S’han escrit rius i rius de tinta sobrel’objectivitat dels periodistes. Molts es perden en confondre objectivitat,independència i neutralitat.

Noés aquí ni ara el lloc ni el moment de posar-nos a discutir sobre deontologia periodística,però sí que deixeu-me trencar una llança per un tipus de periodisme, que és elque reflecteix en Xavier en el llibre, que és el periodisme subjectiu, que novol dir que no sigui independent ni neutral. Tot i que parlant de xenofòbia, oracisme, la neutralitat costi de mantenir i en ocasions l’autor, com el lector,s’acabi posant del bàndol dels, permeteu-m’ho dir-ho, entre cometes, els‘bons’.

EnXavier explica la història, o les històries, però també interpreta, analitza icontextualitza. Serà una interpretació, una anàlisi o una contextualitzaciódiscutible, segurament, però que sempre va acompanyada dels fets, i per tant,cada lector podrà fer-ne la seva particular lectura, coincideixi o no de la queen fa en Xavier.

Abanshe dit que no era una història, una història de la xenofòbia a Catalunya. Defet, encara que algú pel títol del llibre ho pogués pensar, no és això. Són mésaviat, històries de xenofòbia a Catalunya, o de com s’arriba a generar aquestaxenofòbia. Per les polítiques, actives, o més aviat passives, dels governs detorn... M’agrada la distinció que fa al principi del llibre en Xavier, quanrebat l’acusació que alguns governs han tingut actituds ‘bonistes’ entorn a laimmigració, i que ell diu que no, que més aviat han estat actituds 'autistes'.... I en aquest autisme caldria anar a buscar al cap d’un temps elcaldo de cultiu perquè els aprofitats de torn saltin a l’arena amb el discursxenòfob que els ha d’assegurar un escó o una regidoria, afortunadament fins araencara cap alcaldia.

Deiaque en Xavier ha trepitjat el terreny del qual parla: Salt, el Vendrell,Badalona, i també Vic. Hi ha parlat amb els protagonistes, els uns i elsaltres. I el llibre inclou una única entrevista a Josep Anglada, feta fa unany, abans de la campanya de les eleccions al Parlament. Em consta que vabuscar l’entrevista amb en Vila d’Abadal i que no se’n va acabar de sortir. Nosé si és per això que és dels personatges que surten més mal parats en llibre,ja ens ho explicaràs, si et sembla bé.

Elque deia, que ha trepitjat territori, però també s’ha documentat. Se li notaque viu el tema amb passió i que fa anys que aplega tota mena d’informaciósobre el tema. El llibre també és una recapitulació interessant sobrel’evolució de la immigració a Catalunya i Espanya en els últims 25 anys, i lessuccessives lleis d’estrangeria i processos de regularització que se n’handerivat. També, i molt important, hi ha una feina d’hemeroteca, de posar enboca dels polítics paraules dites en un temps concret que, si fos per ells,hores d’ara ja les haurien esborrat de les hemeroteques, ja que posen enevidència les seves contradiccions. Jo sempre que puc dic que hi ha moltspolítics que temen els periodistes –ui, un periodista!, s’exclamen- i no, elque han de témer realment són les hemeroteques. Sánchez Camacho, Rajoy, Duran Lleida o Artur Mas són alguns d’aquestspolítics que si s’haguessin mossegat la llengua en un moment donat no sortirienen el llibre d’en Xavier amb les seves contradiccions sobre el tema de la immigració.

Elllibre és amè. 287 pàgines dividides en 34 capítols surten a poc més de 8pàgines per capítol, i encara amb alguns capítols dividits en subcapítols. Aixòn’ajuda la lectura que va fluint còmodament. És també un gran reportatge deperiodisme comarcal. No li fa res a en Xavier baixar al detall, a la reunióconcreta, a aquella manifestació concreta –on recordo, ell normalment tambéassistia-, o a la conversa que ell mateix ha mantingut amb els protagonistes.Em consta que si fos per ell, pel volum d’informació que ha acumulat en elsanys que ha estat preparant el llibre, aquest no hauria tingut 287 pàgines sinóprobablement 400 o 500, però Xavier, ha quedat bé amb 287.

Icom ens sòl passar als periodistes que ens dediquem a la informació de proximitat,que en diuen ara, quan el lector coneix tan d’aprop la informació, sempre hiacaba trobant aquella petita incocreció, aquella cosa que coneixem tan deprimera mà que fa que s’acabi discutint al periodista el tot per una petita iminsa part. Jo també n’hi he trobat alguna de petita inconcreció en el relatdels fets esdevinguts a Osona. En els de Salt, que no conec tan d’aprop, encanvi, cap ni un. Segurament que si en comptes de parlar de la xenofòbia a Vic,Salt o el Vendrell, ho fes de la xenofòbia a Suècia o Àustria, no n’hi hauriatrobat cap. Repeteixo que explicar, ja ho he dit, no la història, sinó leshistòries de la xenofòbia en un moment com el present ens ha de servir tambéper interpretar el futur i si anem pel bon camí.

I ésque la interpretació, la reflexió, mai és sobrera en aquests casos. Com diu ala contracoberta del llibre: “Diu Anglada de PxC: “Em diuen el flautistad’Hamelin, però per les rates de cloaca que em segueixen allà on vaig”. Elproblema, diu l’autor, ja no Anglada, seria que després de les rates, el seguísel jovent. Per això, cal la reflexió”.

Através del llibre en trobem diferents de reflexions, que no us resumiré perquèel que interessa és que cadascú se’l llegeixi i la faci per si mateix, lareflexió. N’hi ha entorn al fet que molts dels que van ser víctimes de laxenofòbia per part dels catalans ‘de tota la vida’ fa 30 o 40 anys, quan vanarribar a Catalunya procedents del sud d’Espanya, ara siguin els que tornen aser víctimes de la xenofòbia, ara però adoptant amb l’última immigració elspostulats xenòfobs d’aquells que els havien dit ‘xarnegos’ i els negaven lacondició de catalans.

Tambésobre l’anomenada ‘lepenització dels esperits’. Com escriu en Xavier, citant enaquest cas a un altre Xavier, Xavier Casals, “el ciutadà que té problemes defeina, que li deneguen una beca per al seu fill o no li agrada el canvisociològic que genera la immigració, de sobte culpabilitza els immigrants. Uncop s’ha interioritzat aquesta idea en el pensament de molta gent, només cal quealgú ho proclami en veu alta, com ho van fer Ferrusola o Barrera, o com ho faJosep Anglada, perquè la mentida esdevingui veritat: ens prenen el que ésnostre”.

Ifins i tot en ocasions, sense ni tan sols tenir la sensació que ens han presres material, només perquè ens han canviat el paisatge urbà de tota la vida,entenent per tota la vida els últims 40 o 50 anys, que són els que en podemguardar record. Arriba a molestar la visibilitat que té la nova immigració. “Noes diu que de moros n’hi ha massa, diu en Xavier en un punt del llibre, perquèprenen la feina als d’aquí, sinó, senzillament perquè la seva visibilitatmolesta, encara que tothom diu que no és racista. Aquesta visibilitat delsnouvinguts molesta més, potser, per les particularitats sociològiques de Vic,on encara molta gent classifica la resta segons si la seva família és d’auestabanda de riu o de l’altra, catalana o andalusa”. Ja t’asseguro, Xavier, que elretrat que fas d’una determinada societat vigatana segurament és un pèl injustsi es pretén generalitzar, però és real en d’altres, i això incomoda, isegurament t’ho rebatran.

Amesura que he anat avançant en la lectura del llibre he anat veient com estraçava el retrat, per exemple, d’en Josep Anglada. De bones a primeres, enalgun punt del principi del llibre, quan el personatge tot just es comença aesbossar, havia pensat, ai!, que en Xavier no pateixi del síndrome d’Estocolmfruit de la relació de confiança que s’acaba creant amb el personatge. Sobretotquan dius: “I, malgrat tot, reconec que Anglada té alguna cosa que et xucla iet sedueix quan parles amb ell”.

Peròno... Altres coses... també és interessant la reflexió sobre com es vaconformant el personatge públic Anglada a partir de la seva constant aparicióen mitjans de comunicació d’àmbit nacional i especialment estatal. En aquestsentit, hi ha un abans i un després de la polèmica del padró. Vila d’Abadal,per tant, segurament involuntàriament, va col·laborar en fer d’Anglada elpersonatge mediàtic que és i, per tant, còmplice involuntari, repeteixo, demolts vots que ha tingut, sobretot fora de Vic.

Peròel creixement d’Anglada no només s’ha d’atribuir a l’alcalde de Vic o alsmitjans de comunicació. També cal atribuir-lo, i molt, al caldo de cultiu quedurant anys els diferents governs, sobretot de Madrid, han anat cuinant. IAnglada i Garcia Albiol ha anat recollint els fruits, en casos amb extremafacilitat després que els haguessin sembrat i abonat el terreny a a laperfecció els Aznar, Rajoy, Corbacho, Barrera, Duran o Mas de torn. O PilarRahola!

Aixòtraslladat al terreny local, tres quarts del mateix. En Xavier parla del cas deMataró, que segons ell, “ha estat posat com un dels exemples més clars peranalitzar la pujada de PxC”. Allà, recorda en Xavier, “no hi havia crispació nial carrer ni als plens, ni cap campanya de deslegitimació de l’alcalde, compassava a Salt, ni casos de corrupció com els de Santa Coloma”, i malgrat tot,en les eleccions del maig passat, PxC va irrompre amb força a l’Ajuntament finsel punt de condicionar-ne del tot l’aritmètica del consistori. Doncs bé, enXavier cita un periodista mataroní, en Joan Salicrú, que ens remet als “rumorsde discriminació positiva a favor dels immigrants, especialment dels magrebins,ue van començar-se a difondre entre els anys 2003 i 2004”.

Joel cas de Mataró no el conec, però sí que em cau més d’aprop el de Torelló. Ales últimes eleccions, PxC va passar de 0 a 3 regidors. Va ser un daltabaix, ila resta de forces polítiques s’esgarrifaven. Inclosa CiU, que fa 4 anys,gairebé a les portes del dia de reflexió de les eleccions municipals va ser quiva sembrar pels carrers un seguit de rumors entorn de la immigració. Aleshoresli va servir per trencar la majoria absoluta del PSC i, mira per on, ara fins itot tenen l’alcaldia, però pel camí el PSC s’hi ha deixat tres regidors enfavor de PxC. El que dèiem, uns sembren i uns altres recullen, i segurament totplegat no és tan simple com jo ho he exposat, però sí que hi ha un fons derealitat en la meva reflexió sobre Torelló.

M’esticallargant molt. Encara que ho pugui semblar, en Xavier no adopta en el llibreel que alguns han donat per anomenar-me el ‘bonisme’. En Xavier, des delconeixement en primer persona del tema, també des de la seva condició de mestreque ha exercit durant anys a l’Hospitalet, i per tant bon coneixedor de larealitat social del carrer i de les famílies, aporta visions crítiques entorn al’excessiu proteccionisme de la immigració. Una visió crítica i per tant, nobonista. Tampoc, però, malista. Perquè ja que parlem de bonisme en referir-nosa una visió càndida i paternalista vers la immigració, jo també encunyaria elterme de ‘malisme’ per aquesta percepció cada vegada més estesa que, davant eldubte, el que ara és políticament correcte és qüestionar qualsevol política enfavor de la bona convivència entre cultures.

I ésque, ja anant cap a les conclusions, en les quals tu, Xavier, segurament etvoldràs estendre una mica més, per exemple, ell ens diu que no convé barrejarirregularitat, incivisme i delinqüència. “S’ha de descriminalitzar lairregularitat”, proclama en Xavier. Però als incívics i ja no diguem elsdelinqüents, els d’aquí, els d’allà i els de més enllà, com va dir un alcalderespecte la PxC, “ni aigua”.

Gràciesper aguantar el rotllo. Us deixo amb en Xavier. Jo penjaré l’article que hepublicat avui a El 9 Nou al bloc. Us convido a continuar el debat, també allà.Ah, i compreu el llibre, que el reportatge s’ho val."

L'ou de la serp que s'ha covat a Vic

2011-10-28T13:25:00.002+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 28 d'octubre de 2011:

"Divendres, 21. L’editorial m’envia un exemplar de 'Xenofòbia a Catalunya', el llibre del periodista de Moià Xavier Rius Sant que presento aquest divendres a La Tralla a Vic. Rius, expert en immigració, porta anys preparant l’obra. Cada vegada que li semblava que la tenia acabada, els fets es precipitaven i l’havia d’actualitzar. Li ha quedat una obra completa, subjectiva i interpretativa, com ha de ser la d’un bon periodista, defugint la falsa objectivitat que alguns diuen que busquen i mai troben. Però vaja, de les diferències entre objectivitat, neutralitat i independència en el periodisme ja en parlarem una altra estona. El llibre d’en Rius ve farcit de dades i fins i tot d’anècdotes, que tot i sent-ho, algunes d’elles són prou il·lustratives del com i el perquè la xenofòbia s’ha anat imposant en les ments d’alguns votants catalans. El llibre es llegeix bé i, a part de saber coses noves, serveix per recapitular alguns dels episodis succeïts en els últims anys a Catalunya i Espanya, entre els quals els de Vic i Osona hi tenen un paper destacadíssim. A la portada d’Enric Satué, l’ou de la serp. Els biòlegs, si els ho demanem, possiblement ens expliquin que de serps n’hi ha de més ferotges que altres, i que ataquin o no depèn, en bona part, de les condicions i el caldo de cultiu de l’entorn. N’acabem de parlar aquest divendres a les 8 del vespre a La Tralla.

Dimarts, 25. Ple a Roda. Un altre dels molts plens que ens ha tocat assistir aquests dies que parlen del preu de l’escola de música. Sorprèn adonar-se com s’ha anat cosint la comarca d’escoles de música. Em sembla fantàstic. I em pregunto si, tot i sent una matèria educativa justa i necessària per la felicitat dels infants, l’administració s’hi ha de mullar tant i a tot arreu. I les escoles de dibuix? I, encara més, per què no hi ha escoles d’idiomes municipals?"

Judici de nivell en una sala de poble

2011-10-24T22:20:00.000+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 21 d'octubre de 2011:

"Dilluns, 17. Judici a Josep Anglada i Joan Carles Fuentes a Manresa. Més de vuit hores de judici. Els 15 periodistes, els 8 testimonis i 4 persones de públic, apretats convivint durant una jornada laborable sencera en una sala que no deu arribar als 30 metres quadrats. Jo hi vaig agafar un virus i tot. La jutgessa, en queixar-se l’advocat Antoni Iborra, de l’acusació particular, que no deixaven entrar cap dels seus representats i sí el vicepresident de PxC, August Armengol, que s’havia “colat”, en expressió de la magistrada, va ser concloent: “Això és una sala de poble (de 'pueblo', va dir ella, que en castellà sembla més autèntic i tot), i és la més gran que tenim”. Doncs per ser un poble, a Manresa, els han fet uns jutjats que a Vic costarà segles veure’n uns d’iguals. Queda dit i escrit.

Respecte al judici, pels que no som experts juristes, va semblar més que mai que la partida entre defensa i acusacions, capitanejades pel flamant fiscal especial pels delictes d’odi i discriminació, va acabar amb empat tècnic. Veurem. Fuentes sembla tenir-ho més cru que Anglada. Però vaja, Osona ja va estrenar-se amb la primera gran condemna per delicte ecològic, en una altra partida jurídica disputada aleshores entre el fiscal de medi ambient Pérez de Gregorio i els diferents lletrats de toga de seda que van defensar Josep Puigneró al llarg dels anys. El judici de dilluns, amb el fiscal Aguilar i l’advocat Ruiz, el de la Llibreria Europa, em va recordar el cas. I trist, el paper de l’únic periodista que es va esmentar en el judici, Xavier Bosch, l’articulista i futur director de l’'Avui', que en plena jornada electoral de les municipals de 2007, va reproduir el pamflet racista al diari donant per bo que l’havien escrit uns magrebins. Si fins i tot ell va picar, quants dels 2.800 votants que va tenir PxC no ho devien fer, aquell dia."

La història dels adormits i els desperts

2011-10-18T22:45:00.000+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 14 d'octubre de 2011:

"Dilluns, 10. A la tertúlia de 'L’hora de la veritat' d’EL 9 FM debaten sobre la notícia que publicàvem dilluns, que Manresa també es queda la seu dels serveis territorials de Territori i Sostenibilitat. L’empresari Joan Rovira diu que cal anar a buscar els motius a un temps que la comarca d’Osona va adormir-se. Penso, mira, ara hi atina! I afegeix que ens vam adormir quan uns quants apostaven per la vegueria de l’Alt Ter, amb Osona i el Ripollès, i la resta, que som els que dormíem, no vam donar-los suport. Als desperts. I penso que és ben veritat allò que el món es veu d’una manera o altra segons el color del cristall amb què es mira. Jo no sé si la comarca es va adormir –tothom devia fer el que va poder per anar tirant–, però sí que es va perdre un temps valuós apostant per un cavall perdedor –per molt maco i engrescador que fos el projecte de l’Alt Ter– mentre Manresa anava tirant milles amb el cavall guanyador de la Catalunya Central. Que anava per cavall guanyador ho demostra que tots els partits, els del tripartit aleshores al govern, però també CiU, apostaven per ell. I ara en veiem els resultats. Encara gràcies que la crisi i el canvi de govern ha aturat la llei de vegueries. I, vist des d’un punt de vista vigatà, per molts anys s’hi pot quedar.

Dimecres, 12. Interessants exercicis periodístics al 'Segre' i al 'Diari de Girona'. Els primers, buscant en registres civils fins a mitjan segle XIX per demostrar que Messi i Bojan són parents per part de rebesavi. I els segons, en un lloable exercici d’hemeroteca (no em cansaré de repetir-ho: alguns polítics temen els periodistes, quan a qui han de témer realment és a les hemeroteques) comparant el que deia només fa dos anys i el que diu ara el conseller Boi Ruiz sobre l’aleshores incipient retallada a la sanitat pública de la consellera Geli. Busqueu-ho a internet. N’hi ha per sucar-hi pa."

Els anys posen cadascú al seu lloc

2011-10-11T22:38:00.000+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 7 d'octubre de 2011:

"Dissabte, 1. Mas Can Pic de Taradell. Assemblea de dissolució de l’Associació Protecció Ciutadana d’Osona (APCO), l’entitat que es va constituir a finals dels noranta per reclamar a l’administració –i el que encara era més difícil, a Red Eléctrica de España (REE)– que s’allunyés el traçat de la MAT que hi havia projectat i que passava a tocar dels nuclis urbans de Taradell i Santa Eugènia. Amb el temps, van afegir a la negociació el desmantellament de la MAT antiga que ja passava per dins dels dos pobles i també de Calldetenes. Ha costat anys i panys, però s’ha aconseguit tot. Assolit l’objectiu, doncs, tocava dissoldre l’associació i repartir el saldo que hi havia a la caixa entre tres entitats benèfiques d’Osona.

El de l’APCO podria semblar un fenomen més dels coneguts com a nimby, aquells que veuen bé determinades infraestructures molestes però no a tocar de casa. En el seu origen, podria arribar a tenir certes connotacions dels nimby. Però per mi, que vaig poder seguir el procés de negociació amb l’administració i amb REE de molt a prop, el fenomen de l’APCO va anar força més enllà. Moltes hores, polítics i periodistes ens omplim la boca parlant de la societat civil. Moltes vegades, sense saber ben bé a què ens referim ni ser coincidents en el diagnòstic de qui en forma part. Doncs bé, per mi, la societat civil organitzada de Taradell i Santa Eugènia va ser capaç de passar per davant de les administracions municipals i, en algun moment, de la Generalitat i tot en la resolució del problema que hi havia sobre la taula, el pas de la MAT a tocar de moltes cases dels dos pobles. Van fer-ho negociant amb intel·ligència, la que li va faltar a algun alcalde, que va preferir adoptar una postura immobilista més similar als nimby que no pas la dels veïns afectats. Possiblement massa refiats que el govern era del seu mateix color polític. Els anys han posat cadascú al seu lloc."

L'oposició de Ripoll no està per flors

2011-10-01T16:56:00.001+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 30 de setembre de 2011:

"Ple de Ripoll. Es discuteixen temes cabdals per a la sanitat de la vila i de la comarca. Ho ventilen en poca estona. L’alcalde, convergent, es mostra dur i, és clar, a l’oposició d’esquerres ja els està bé. S’ha acabat el debat. Al cap d’una estona, però, la cosa s’engresca, i ara sí que hi ha debat. Algun altre servei que perilla per la tisorada compulsiva del govern? Doncs no, el debat va de flors.

Resulta que el nou equip de govern de Ripoll va engegar a l’estiu una campanya que en van dir “Posa una flor al teu balcó”. Es tracta de donar una mica de color i alegria als carrers, posant flors als balcons de les cases. Per donar exemple, en van posar al balcó de l’ajuntament i en algun altre espai municipal. Feia dies que tenia ganes d’aplaudir la iniciativa. Barata i eficient si, poc o molt, tots hi posessin de la seva part. Ni que fos un parell de torratxes –testos com en diuen al Ripollès– per casa.

L’últim que m’esperava és que l’oposició convertís aquesta simpàtica iniciativa poc menys que en un escàndol. El PSC va fer-ne la setmana passada un comunicat amenaçant amb una moció en el pròxim ple. I va arribar el ple, i ERC es va afegir a la festa. No pot ser que se saltin la normativa!, s’exclamava l’exalcaldessa Teresa Jordà. És inversemblant que s’adeqüi la normativa a la voluntat i necessitat de l’Ajuntament, clamava Enric Pérez, del PSC.

Resulta que hi havia una ordenança a Ripoll que deia que els testos no podien penjar del balcó cap enfora, sinó cap endins. I, ai las!, en comptes de proposar modificar l’ordenança, com va fer CiU, li van etzibar a l’equip de govern que posés flors si volia, però sense incomplir la normativa. Doncs ja està, ja s’ha canviat. Poc, al meu entendre, ja que els particulars també haurien de poder penjar els testos cap enfora, i no només l’Ajuntament. Temps al temps."

La foto que il·lustra el post és de l'àlbum de les vacances de l'any passat, en un poble d'Alsàcia. No és ni d'un carrer, sinó de la carretera que creua el poble. Les façanes de les cases plenes de flors li donen un encant especial al poble. Veureu que les jardineres donen a la part exterior de finestrals i façana, no pas a l'interior. Quantes persones deuen haver mort esclafades pels jardineres i torratxes a Alsàcia?

Jo confesso... que no sóc crític literari

2011-09-27T23:46:00.000+02:00

"A la meva edat estava començant a aprendre que més que les coses, el més important és la il·lusió que hi projectem. Això ens fa persones" (Jaume Cabré, a 'Jo confesso', pàgina 751)..

Quan era jove (ara mateix m'he esglaiat una mica d'escriure això, diria que encara no ho havia fet mai), volia saber escriure molt, escriure de tot, i molt, i molt bé. Amb els anys m'he guanyat la vida escrivint (fent de periodista, vull dir) i fins i tot algunes persones del meu entorn s'han meravellat a estones amb la fluïdesa amb què a vegades puc escriure segons què. Habitualment, "a corre-cuita", com el nom del bloc i de la columna que escric a EL 9 NOU i que tan encertadament va batejar en Jaume Espuny. Sigui com sigui, quan de jove (i potser més petit i tot), pensava que m'agradaria saber escriure no sabia realment ben bé a quina mena d'escriptura em referia. Ara sé que me n'ensurto prou bé en algunes de les arts del periodisme, però realment no de la crítica literària.

En aquest camp, el de la literatura, estaria més aviat en el banc dels usuaris -dels lectors- que no pas en el dels analistes -els crítics literaris. I això que em fa ràbia, en haver llegit un llibre que m'ha agradat, no ser prou capaç d'extreure de dins meu amb prou fluïdesa unes quantes paraules per recomanar -o no- una obra a qui em llegeix, en aquest cas en aquest bloc. En fi... que m'ha agradat molt, moltíssim, 'Jo confesso', l'última magna novel·la de Jaume Cabré. Dilluns al migdia la vaig acabar. És una de les set novel·les que he llegit aquest estiu, i així com 'Tot el que hauries de saber abans d'estimar-me', d'en Gerard Guix, em va semblar una molt bona novel·la, la d'en Cabré m'ha semblat una grandíssima obra; com diu Joan Josep Isern en un post al seu bloc -i que també recomano vivament, com una crítica de 'Jo confesso' que comparteixo plenament-, es tractaria de "la culminació d'un procés d'excel·lència en l'ofici d'escriure".

I ja que no em surt la crítica literària que la novel·la es mereixeria, m'estalviaré de fer un exercici d'aprenent, no donaré més la tabarra amb aquest apunt que ja m'està sortint massa llarg, parlant més de mi que de la novel·la, i em resignaré recomanant l'esmentada crítica de Joan Josep Isern, a qui he conegut/saludat, ni que sigui virtualment, aquest migdia intercanviant-nos pel Twitter un 'Hau' que tots dos hem sabut interpretar prou bé. Es tracta de la salutació amb què un dels personatges de 'Jo confesso', Àguila Negra, "el valerós cabdill arapaho" (bé, el ninot que el representa), saluda al protagonista en els moments que li fa de veu de la consciència.

Doncs el que deia, la crítica de l'Isern, i el que he copiat aquest migdia de l'aparador de la llibreria Anglada de Vic. Hi eren de costat l'edició catalana i la castellana, i m'ha alegrat veure que la castellana, precisament, ja passava per la segona edició. Encara que tard, els lectors de literatura en castellà comencen a fer justícia a aquest gran escriptor que és Jaume Cabré. Doncs bé, la solapa on anuncien que és la segona edició s'acompanya de les clàssiques cites extretes de crítiques literàries. Cites moltes hores tretes fora de context i que no acaben d'adir-se del tot, moltes hores, amb el que realment és l'obra. Que per això les escull l'editorial, per vendre més llibres. Al meu entendre no és el cas. Totes m'han semblat justes i les comparteixo. Per això les copio aquí sota (en castellà, és clar):

"Una novela que nos sobrevivirá a todos" (Nelleke Geel).

"Leer esta novela es tener la certeza absoluta de encontrarse ante una obra maestra. Jaume Cabré merece ser reconocido como lo que es, uno de los grandes de la literatura mundial" ('Qué leer').

"Emociona al corazón y seduce al intelecto" (Josep Massot, 'La Vanguardia'). Especialment d'acord amb aquesta cita.

"Apasionante y brutal 'tour de force' que lleva al lector sin apenas darse cuenta a través de 600 años de historia europea" (Carlos Salas, 'La Razón').

Serveixi doncs compartir aquestes cites per fer la meva particular recomanació del 'Jo confesso' (ei, i també la de Joan Josep Isern, només cal clicar sobre l'enllaç i allà la tindreu, un pèl llargueta però de bon aprofitar). Una novel·la, repeteixo, molt i molt recomanable. Això sí, trista, trista.

Ah, per cert, la foto que il·lustra el post és la del nostre particular "valerós cabdill arapaho" que tenim a casa, molt semblant a com m'he imaginat a l'Àguila Negra de la novel·la. Em perdonin els experts en indis americans si no s'assembla gens a un "cabdill arapaho". A mi m'ha fet il·lusió imaginar-me'l així. Com diu la cita amb què he començat el post, i amb la qual m'he sentit molt identificat, "a la meva edat estava començant a aprendre que més que les coses, el més important és la il·lusió que hi projectem".

------------------------------

Els altres cinc llibres que he llegit aquest estiu, a part del d'en Gerard Guix i el d'en Jaume Cabré, són (molta novel·la negra, per escampar la boira mental), 'Aurora boreal' i 'Sang vessada', d'Asa Larsson; 'La princesa de gel', de Camilla Lackberg (aquests tres, d'autores sueques); 'Sé el que estàs pensant', de John Verdon, i 'L'apel·lació', de John Grisham (sí, jo confesso, també, que llegeixo Grisham; ho vaig fer empolsinant-lo de la sorra fina de la platja de Sant Pere Pescador a principis de juliol). Totes cinc novel·les, a la seva manera, també m'han abduït durant les estones que les he llegit.

El Seat 600 i la plaça de Manlleu

2011-09-23T12:00:00.005+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 23-09-2011:

"Escric amb certa prevenció sobre el conflicte del trànsit a la plaça de Manlleu. Josep Colomer, portaveu del PSC, ha escrit a Twitter: “Ahir vaig veure la TV. Tertúlia parlant de Manlleu. Cap no viu a Manlleu. Caram quants savis que hi ha pel món.” Això que els que no som de Manlleu no estiguem tan capacitats per parlar-ne com els que sí em produeix certa recança. Em recorda aquell intel·lectual vigatà que un dia em va retreure que no podia parlar del franquisme i l’antifranquisme si no l’havia viscut en la meva pròpia pell. Malament ho tindrien els medievalistes! Per cert, quant de temps s’hi ha d’haver viscut a Manlleu per tenir la patent per parlar-ne? Dels tres tertulians als quals es deu referir Colomer n’hi ha dos –Pep Palau i Antoni Llach– que hi van viure força anys; el segon fins i tot hi va ser regidor.

En fi... que m’agradaria parlar de Manlleu, de la percepció que en tinc des de fora, i de la moció instant l’equip de govern a deixar circular amb cotxe per la remodelada plaça. També de la sospita –deu ser ben lícita, en política i en periodisme, no?– que el PSC es va afegir de forma entusiasta a l’emboscada que CiU va parar a l’equip de govern d’ERC i ICV-EUiA. Amb la inestimable –i necessària– ajuda de PxC. Però com que ni sóc de Manlleu ni he pogut llegir gaire sobre el tema (el PSC de Manlleu s’ha aficionat tant al Twitter que ja ni tan sols desenvolupa els arguments en comunicats, webs pròpies o blocs, com fan altres polítics), m’estalviaré d’opinar gaire i criticar els que, segurament amb algunes bones raons però també potser no tota la raó, van donar suport a la moció. Acabaré, això sí, amb una altra piulada de Josep Colomer: “Cal alliberar-nos del cotxe. No oblidem que el Seat 600 va ser l’oportunitat per moltes persones?”. Ara que ho diu... Un argument de pes."

La imatge dels 600 que il·lustra el post l'he agafat d'aquí.

Nanamola Tcha-ngou i García de Cortázar

2011-09-18T08:00:00.014+02:00

Nanamola Tcha-gnou, amb la resta d'homenatjats a la Marxa dels Vigatans

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 16-9-2011:

"Dissabte, 10. Marxa dels Vigatans. Homenatge a Joan Freixanet i, com cada any, a un nouvingut. Aquesta vegada, a Nanamola Tcha-gnaou, filla de Togo. El discurs de Freixanet, amb molt de sentiment i reflexió. El de Tcha-gnaou, més senzill: “Vaig arribar a Vic el 2001, i aquí han nascut els meus tres fills. He estudiat uns quants cursos de català al Consorci per a la Normalització Lingüística. Participo als tallers de català, costura i informàtica del Casal Claret i al Safareig de Dones. Ocasionalment treballo com a traductora al Consell Comarcal, perquè la meva llengua materna és el kotocoli, però també parlo francès, anglès, twi, hausa, català i castellà”. Amb tres fills vigatans, ella també és vigatana, ja. I encara algú gosa parlar dels “de casa” i els de fora? I, compte, set idiomes! I encara va voler aprendre català. Darrere un discurs suposadament senzill, també resulta haver-hi molta profunditat. I molt per aprendre. I reflexionar.

Diumenge, 11. Interessant el “Quadern de Madrid” d’Enric Juliana a La Vanguardia. Parla del mal de ventre que li va venir al jutge Fernando García de Cortázar –autor de la sentència de la immersió lingüística– en sentir el castellà que parlava Francesc Colomer, el nen de 'Pa negre', a la gala dels Goya. Juliana cita unes paraules del jutge a la premsa: “En relació amb els Goya sí que sembla dramàtic que el nen que va recollir el guardó no pogués expressar-se amb correcció en espanyol. Ens endinsem en aquest gran problema que és l’agressió a l’idioma comú”. Juliana diu que ha escoltat 15 o 20 vegades les paraules de Colomer als Goya i, més enllà d’una confusió del por per un para, no hi va saber trobar res més anòmal que un castellà parlat amb accent de la Plana de Vic. Rere tan poca profunditat del jutge García de Cortázar també hi ha molt per aprendre. I reflexionar."

La foto que il·lustra el post és d'en Jordi Puig, d'EL 9 NOU. L'he extretat d'aquesta galeria de fotos de la Marxa dels Vigatans

El vídeo de l'entrega del Goya a Francesc Colomer és aquest:

Multa de 230 euros per no obrir la policia

2011-09-13T15:51:00.000+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 9-9-2011:

"La història me l’han explicat d’un bloc de pisos del barri de l’Estadi de Vic, però segur que passa en altres punts. Es tracta del típic veí amb prou galtes per despertar a base de festetes, crits i música el veïnat a les tantes de la matinada. La Guàrdia Urbana hi havia anat més d’una dotzena de vegades en els últims temps. Sense gaire èxit, perquè, vista la impunitat, l’home hi tornava un cop i un altre.

L’estratègia sembla que ha canviat. Ara ja no hi ha una regidoria de Seguretat, sinó que se’n diu Convivència i Seguretat. El nou responsable, Joan Ballana, sembla que no vulgui que la cosa quedi en un simple canvi de nom. El veí en qüestió un bon dia va ser avisat que la Guàrdia Urbana li faria un seguiment. Cada dissabte a la matinada, durant un temps, dos agents s’han anat presentant al bloc de pisos en qüestió, per assegurar-se del soroll –i la provocació– del veí. Abans, m’expliquen, havien contrastat entre el veïnat la informació donada pel primer veí denunciant.

Fins que un bon dia van picar a la porta del veí sorollós i aquest no els va obrir. Ja se n’aniran, devia pensar. Doncs qui va tornar no va ser la policia, sinó un agent del jutjat. Li havien obert diligències per desobediència a l’autoritat, en negar-se a obrir la Guàrdia Urbana. Li van fer un judici ràpid i li han imposat una multa de 230 euros. Tolerància zero en sorolls, m’explica el regidor Ballana. I, de passada, dignificar el cos. Són històries que s’han de poder explicar, perquè els veïns infractors sàpiguen que no són impunes fins a l’infinit, i que els que en són víctimes se sàpiguen emparats no només per la llei, que ja ho estaven, sinó també pels que s’han de cuidar de fer-la complir, en aquest cas l’Ajuntament, la seva policia i el jutjat. Semblaria que hi hem de guanyar tots. Sobretot la gran majoria que no fem soroll a les nits."

La generació del 78

2011-09-06T16:14:00.001+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 2 de setembre de 2011:

"Divendres, 26. Em comenten amb sorpresa la declaració amb què titulem l’entrevista a la nova alcaldessa de Santa Eugènia, Anna Franquesa (CiU): “En aquests 12 anys de govern d’ERC s’ha fet una bona gestió”. I més avall: “Hem estat sempre disposats a formar equip amb ells [ERC]. Són unes persones molt vàlides per treballar conjuntament amb nosaltres”. Laura Bassas, portaveu d’ERC a Sant Vicenç, per exemple, no es va tallar gens en escriure a Twitter: “CiU a Santa Eugènia: ERC ha fet una bona gestió i els voldríem a govern perquè són gent molt vàlida.Per què presentar-se si ja ho feien bé?”. Sense comentaris. Bé, sí:, un: que perquè es van presentar? Doncs per fer-ho encara millor, potser?

Sí que és cert que en política cada vegada sobta més la sinceritat d’Anna Franquesa. Nascuda el juny de 1978, diria que forma part d’una nova generació d’alcaldes. De fet, d’entre els nous alcaldes osonencs, n’hi ha tres més, de municipis relativament veïns, nascuts el 1978: Marc Verdaguer, de Calldetenes; Joan Carles Rodríguez, de Sant Julià, i Èric Vila, de Seva, tots tres nascuts l’octubre de 1978, només amb 12 dies de diferència. Tots tres, a més, de tres colors polítics diferents. De fet, quan l’abril de 1979 Josep Palmarola va prendre possessió com a alcalde de Seva, el que 32 anys després seria el seu successor, Èric Vila, només tenia 7 mesos. A Seva, ja us ho asseguro, de recanvi generacional n’hi ha d’haver a la força. I intueixo que possiblement a Santa Eugènia, Calldetenes i Sant Julià, també. Per bé o, vés a saber, per mal; ja ho veurem. Rodríguez mateix, ha fet una altra cosa atípica, com és incloure a l’equip de govern, tot i tenir majoria absoluta, un regidor del grup de CiU. A part de sinceritat, en aquesta generació del 78 hi intueixo unes bones dosis de transparència i un estil diferent de fer les coses. I, sobretot, il·lusió. Potser similar a la que devia tenir un jove Josep Palmarola aquell abril de 1979?"

La imatge que il·lustra el post l'he extreta d'aquí.

Un savi a la sala de màquines

2011-08-28T19:02:00.000+02:00

Eudald Carbonell presentant la descoberta, en presència de Jordi Moltó, delegat del Govern a la Catalunya Central, i Marcel·lí Martorell, alcalde de Capellades

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 26 d'agost de 2011:

"Dimecres, 24. Llegeixo apassionadament la crònica del 'Regió7' de la descoberta que s’havia presentat el dia abans a Capellades (Anoia), una peça única al món de 56.000 anys d’antiguitat. En concret, una eina de fusta que té un mànec, i que no en consta cap d’igual al registre arqueològic mundial amb aquesta antiguitat. La direcció de les excavacions a l’Abric Romaní de Capellades va a càrrec de l’arqueòleg de Ribes de Freser Eudald Carbonell, que va fer la presentació de la troballa.

M’impressiona pensar que a poc més d’una hora de Vic s’estigui recuperant una part de la història del món, del nostre passat neandertal. No sé si m’impressiona encara més que el fet hagi passat pràcticament desapercebut per la gran premsa, massa entretinguda en el maquillatge constitucional i l’última 'mourinhada'.
Eudald Carbonell, em comenta una bona amiga que va ser dimarts a Capellades, diu que a ell sempre li ha agradat ser a la “sala de màquines”. Un home amb un nivell i un prestigi com el seu podria estar dirigint les excavacions des d’un despatx de la universitat. I no, l’home, amb calça curta, barret i armilla d’explorador, s’arremanga i aporta el seu coneixement a la feina diària dels indrets on s’està treballant sota la seva direcció.

Entenc que els diaris omplim pàgines parlant de futbolistes, artistes i, fins i tot, escriptors. Ja no diguem dels inefables –i per què no dir-ho, entranyables– polítics. També, però, de tant en tant va bé fer una parada i parar esment a l’obra de científics com Eudald Carbonell, que apliquen el seu coneixement a estudiar el passat per transformar el futur. Ribes, el Ripollès i Catalunya poden estar orgullosos d’homes com Carbonell, que des del despatx i el laboratori, però també des de la “sala de màquines”, aconsegueixen fites que difícilment assolirà cap futbolista, artista o ja no diguem polític d’Osona o el Ripollès."

La foto que il·lustra el post és del bloc de l'IPHES, l'organisme que dirigit per Eudald Carbonell ha fet la descoberta a Capellades. El post d'on he tret la foto també aporta més dades sobre el descobriment.

Tot el que hauries de saber abans d'estimar-me

2011-08-21T16:53:00.001+02:00

Segona recomanació de lectura en el marc del projecte Biblioteques 2.0 de l'Osonosfera i les biblioteques d'Osona. En aquest cas no és que el llibre m'hagi agradat, sinó que m'ha fascinat. 'Tot el que hauries de saber abans d'estimar-me', la quarta novel·la del vigatà Gerard Guix, una història que la comences i no pots parar de llegir fins que te l'acabes. Una novel·la inclassificable, ja que voreja diversos gèneres però alhora els esquiva.

La Carme, que se l'havia endut per llegir-lo a les vacances a Holanda (on curiosament se'l va llegir coincidint pràcticament amb les mateixes dates que està ambientada la història), conscient que a mi, per esbargir-me, m'agrada la novel·la negra, m'havia anat advertint: "Potser a tu no t'agradi tant com a mi". Ja ho he dit: no em va agradar, em va fascinar. I estic molt content per en Gerard, del qual, ai las de mi!, no n'havia llegit res fins ara. Tocarà recuperar les novel·les anteriors, especialment 'Dia de caça', que també ja m'han recomanat.

Pels que us agradi el cine, però no en sigueu grans especialistes, us diria que la novel·la ve a ser com una pel·lícula d'en Hitchcock, que sense ser cine negre, manté el suspens des de la primera fins l'última pàgina. Novel·la psicològica, d'intriga, també amb unes interessants reflexions sobre literatura, amb històries d'amor (i desamor) i tot plegat ambientat en paratges reals, de tal manera que després amb el Google Maps o el Google Street View et permet anar resseguint.

Especialment recomanada, és clar, per als fans del cine clàssic americà i, especialment, de l'Audrey Hepburn. A casa, en tornar d'Holanda, vam córrer cap a la biblioteca Joan Triadú a agafar dues de les pel·lícules de l'actriu que apareixen en la novel·la, 'Breakfats at Tiffany's', que no vam poder mirar/admirar fins ahir a la nit, i 'Vacances a Roma', que a veure si tenim temps de veure avui al vespre.

La foto amb què il·lustro el post, seguint les recomanacions del projecte Biblioteques 2.0, de fotografiar-la en el marc de les vacances, és de la novel·la a l'avió que ens va tornar d'Amsterdam a Barcelona, on vaig donar una bona embranzida a la lectura de 'Tot el que hauries de saber abans d'estimar-me'.

Ara vaig seguint cada dia el bloc d'en Gerard. Fa dies que és per Berlin, espero que preparant la nova novel·la. Aquesta vegada la llegiré tan bon punt arribi a les llibreries. No em fa pas res, però, aquesta última vegada haver anat tard. La sorpresa ha estat més agradable i tot.

També és destacable l'ús que fa en Gerard de les eines 2.0. I en concret, a part dels blocs, del Facebook, des d'on deu-ni-dó com s'ha dinamitzat la comunitat de lectors de 'Tot el que hauries de saber abans d'estimar-me'. M'he sorprès gratament, per cert, de trobar-me entre els 20 blocs del seu blogroll que ell defineix com a 'altres exhibicionistes'. Gràcies, Gerard, i altre cop felicitats!

Insereixo aquí sota dos vídeos sobre la novel·la. En el segon, el mateix Gerard Guix parla de la novel·la.

Com es deu dir 'bicicletitis' en anglès?

2011-08-20T21:30:00.009+02:00

Bicis aparcades en un dels ponts del Nieuwegracht d'Utrecht

Article publicat a la secció 'A corre-cuita' d'EL 9 NOU del 19 d'agost de 2011:

"Diumenge, 14. Torno, i ja no és el primer any, de les vacances nord enllà amb bicicletitis. M’esparvera pensar que hem dedicat pàgines senceres a un servei de bicing com el de Vic, amb mitja dotzena d’estacions i encara no mitja dotzena de bicis a cada una. Just el que et trobes en poc més de 100 metres en un carrer de qualsevol poble holandès, per posar un cas. I no serà que allà no hi plogui i no hi faci fred!

La cosa s’agreuja el dimarts, en reincorporar-me a la redacció i comprovar una de les notícies que tenim sobre la taula: malestar entre els ciclistes perquè no poden circular per la nova C-17 desdoblada fins a Ripoll. Ja poden anar fent carrils bici a les ciutats, que serà molt difícil implantar-ne l’ús massivament. Ja he escrit altres vegades que s’hauria de començar per les carreteres. I havent fet en els últims anys la C-17 com qui diu nova de Vic a Ripoll, era l’ocasió per començar per aquest tram. Es va deixar perdre l’ocasió i ara fem com els crancs, no només no avancem, sinó que anem enrere.

D’Holanda també me n’emporto una certa angúnia de veure com qualsevol –i quan dic qualsevol vull dir pràcticament tothom, faci la feina que faci– sap adreçar-se’t en un anglès més que correcte. No m’imagino aquí un turista mantenint una conversa fluïda en anglès en una gasolinera o al súper, per posar un cas. I no pas per culpa del turista, és clar. Què falla en el nostre sistema educatiu que els alumnes no surtin de la primària amb un nivell d’anglès digne? O ja no és així?

I encara que no tingui res a veure amb Holanda, en torno també molt content d’haver-hi llegit l’última novel·la del vigatà Gerard Guix, 'Tot el que hauries de saber abans d’estimar-me'. Com acabava dient la crítica que en va fer La Vanguardia: molt recomanable. Molt, de veritat."

Vegueria, la paraula tabú del moment

2011-07-31T00:05:00.000+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 29 de juliol de 2011:

"Divendres, 22. Parlo amb un alt càrrec de l’Ajuntament de Vic sobre les paraules de l’alcalde Vila d’Abadal en les seves visites a Ripoll i Olot. Em diuen que va parlar de sentir-se més gironí que barceloní, però que va defugir en tot moment parlar de vegueries. És la paraula tabú, ara. A Vic ja li convé. Deixar passar els anys i que quan es torni a plantejar la reorganització territorial del país, s’hagi pogut conformar una nova regió on Vic, Ripoll i Olot hagin d’anar plegades. De moment, doncs, oblidem-nos de les vegueries, però no de crear llaços d’unió i col·laboració amb les comarques veïnes.

La pàgina del Facebook d'Àlex Costa on es mostra admirador de l'assassí noruec

Dilluns, 25. PxC, a través d’un comunicat de premsa, fa pública la seva “més enèrgica repulsa davant el criminal atemptat de Noruega”. Durant tot el cap de setmana alguns amics d’Anglada havien trobat a faltar la condemna i ja corrien a demanar-ne la il·legalització. Anglada s’enfada quan se’ls associa amb l’atrocitat de Noruega. És veritat que hi ha la mateixa distància entre ell i l’assassí noruec que entre algú que defensi la independència d’Euskadi, per posar un cas, i ETA. Una cosa són les idees i una altra com aquestes es concreten en violència. Anglada, però, també ha de ser conscient que portar les idees –xenòfobes o identitàries, és igual, com li’n vulgui dir– a certs extrems és perillós. I compte que se’ls colin determinats elements, com el número 7 de la PxC de l’Hospitalet, un tal Àlex Costa, que va fer-se admirador de la pàgina del Facebook de l’assassí noruec. Diu que ho va fer per tafanejar la pàgina! Però és que l’individu també té penjat al Facebook un vídeo de les SS nazis acompanyat del missatge “Mai deixarem la nostra lluita”, i un missatge on es mostra admirador del “Sieg Heil”, una de les salutacions nazis. Anglada ha de fer un gest ràpid i expulsar-lo. Diu que ho farà. Però allà estava."

Compte amb quin setrill ho amanim!

2011-07-27T23:13:00.000+02:00

La foto de l'alcalde de Manresa firmant al Llibre d'Honor de l'Ajuntament de Vic

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 22 de juliol de 2011:

"A principis del mandat anterior, el nou alcalde de Vic, Josep M. Vila d’Abadal, va fer una ronda de contactes amb alcaldes de comarques veïnes. Entre les reunions va destacar la que va fer amb l’aleshores alcalde de Manresa, el socialista Josep Camprubí. Reunió que van culminar amb un tec al restaurant El Caliu de Vic, on van fer la roda de premsa posterior per explicar els detalls de la trobada. El que el diari 'Regió7' de Manresa va batejar com “el pacte del setrill”, en honor de l’estri de condiment que presidia la taula durant la compareixença davant els periodistes. Vila d’Abadal hi va esbossar el seu projecte de cohesionar un territori més ampli que la Catalunya Central administrativa que ja des de l’antic govern de Jordi Pujol s’havia anat dibuixant a la Generalitat i que s’acabaria oficialitzant del tot amb la malaguanyada llei de vegueries de l’últim tripartit. El que ell en diu la Catalunya Interior.

Aquesta legislatura hi ha hagut la mateixa ronda de contactes. Amb dues diferències: una, que l’ara alcalde de Manresa, el convergent Valentí Junyent, també n’ha fet una. Mentre Junyent s’ha vist amb els alcaldes de Vic, Igualada, Solsona i Berga, Vila d’Abadal ho ha fet amb els de Manresa, Olot i Ripoll. L’altra diferència és que aquesta vegada no hi ha hagut compareixença davant la premsa. Ens hem hagut de conformar amb una brevíssima i insípida nota de premsa i una foto de l’alcalde de Manresa firmant al llibre d’honor de l’Ajuntament de Vic. Més enllà de les bones intencions –que tractant-se de Vic i Manresa ja és molt– podem saber-ne alguna cosa més llegint la nota publicada a Regió7: “El primer pas serà per fer front comú a l’hora de significar el territori de la Catalunya Central enfront l’àrea metropolitana en temes turístics”.

Alcalde Vila d’Abadal, cregui’m, si en alguna cosa potser no cal fer pinya amb la marca “Catalunya Central” és en promoció turística. Hi guanyarem molt més si ens associen a la marca “Barcelona” –o si s’hi entesta, amb “Girona”–, molt més potents que la marca “Catalunya Central”. Aquesta, si més no en promoció turística, em temo que ni amb un setrill s’arregla."

Sang vessada... al cementiri de Sant Gervasi

2011-07-13T14:50:00.003+02:00

La foto que il·lustra el post és de la novel·la 'Sang vessada', d'Åsa Larsson, en un racó del cementiri de Sant Gervasi, a Barcelona. És una de les novel·les que he llegit durant les vacances d'aquesta primera quinzena de juliol. Havia llegit la sèrie 'Millenium' d'un altre Larsson suec, Stieg Larsson, i sempre m'havia quedat amb les ganes de continuar devorant més novel·la negra sueca. Ho vaig provar amb 'Aurora boreal', d'Åsa Larsson, i em va agradar. Per això vaig continuar amb 'Sang vessada', la segona entrega de la sèrie protagonitzada per l'advocada Rebecka Martinsson.

La foto és feta dimecres passat, 6 de juliol, al cementiri de Sant Gervasi. Els de l'Osonosfera, en el seu projecte Biblioteques 2.0, m'havien avançat que publicarien fotos amb el llibre que estem llegint aquest estiu, en un entorn de vacances. Suposo que l'entorn que busquen és, més aviat, d'una piscina, una platja o un paisatge paradisíac. A casa, més enllà de remullar-nos i veure món, que ja ho estem fem i més que esperem fer-ho a les vacances de la primera quinzena d'agost, també ens agrada recórrer i aprofundir en el món més proper. En concret, l'Arnau i jo aprofitem un parell de dies com a mínim cada estiu per fer el que n'hem acabat dient 'barriades'. Es tracta de recórrer barris de Barcelona, bàsicament, dels que no surten a les guies turístiques. Dimecres, en concret, vam recórrer, més que res, els de la part nord de la ronda de Dalt: la Trinitat Nova, la Guineueta, Roquetes, el Verdum, la Font del Gos, Montbau, Sant Genís dels Agudells, la Vall d'Hebron, Sant Gervasi, Sarrià, Can Caralleu... I vam acabar a Can Santjoan, a Montcada, per rematar el dia.

En tant que una jornada vacacional i estiuenca, he volgut il·lustrar el post amb la foto del llibre que estava llegint en aquell moment, 'Sang vessada', al cementiri de Sant Gervasi, un dels llocs que vam visitar del barri. El fet que la foto de portada fos d'un altre cementiri hi va influir, és clar. Al cap de poc de fer la foto, quan l'Arnau en feia una altra de la tomba del poeta Joan Maragall, per cert, ens vam trobar amb una de les anècdotes del dia: la vigilant del cementiri ens va dir que no podíem fer-hi fotos. Li vaig dir que n'havíem fet en molts altres cementiris, d'arreu del món, i que mai havíem tingut cap problema. Em sona fins i tot que hi ha l'anomenat 'turisme de cementiris', en el qual bé que deus poder fer alguna foto! Ens va dir que havíem d'anar al cermentiri de Montjuïc i, allà, omplir una instància demanant permís, i que ja ens contestarien. En fi...

Us recomano entrar al http://biblioteques2punt0.blogspot.com/. Hi ha algunes pistes del que han estat fent alguns blocaires i bibliotecaris de la comarca els últims mesos. El debat sobre el paper de les biblioteques en un entorn 2.0 és apassionant. Cal limitar-nos al paper, o l'important és la informació, la documentació? Un debat que segur que també encara tenen els arxivers, per exemple. Com quedarà constància per als historiadors del futur el que s'està escrivint avui on line? En fi... un debat apassionant, com deia, i en el qual m'hauria agradat participar molt més enllà del suport moral. Per cert, el bloc de les Biblioteques 2.0 participa en els premis Blocs Catalunya que organitza Stic, i des d'avui ja es pot votar. Ho podeu fer (m'agradaria que ho féssiu) en aquest enllaç.

Per cert, alguna recomanació per continuar amb la novel·la negra sueca? Què tal Camilla Lackberg?

Roda, les Masies i la fusió de municipis

2011-07-07T09:18:00.002+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU de l'1 de juliol de 2011:

"Recupero a “EL 9 TV a la carta”, arran de la conversa amb un company de redacció, l’entrevista al nou alcalde de Roda, Jordi Serra. Hi planteja obertament la seva opinió sobre la hipotètica fusió amb les Masies de Roda. Un tema tabú i que de ben segur ja li deu haver comportat alguna petita desavinença amb el municipi veí. De fet, a Twitter encara no havia ni acabat l’entrevista que el primer tinent d’alcalde de les Masies, Jordi Grosa, ja deia que estava “al·lucinant” escoltant Serra. Doncs bé, penso que temes peluts que sempre sembla fer mandra d’afrontar és bo que es posin sobre la taula a principi de mandat. No cal córrer-hi ni precipitar-se, tampoc, ni imposar res a ningú. Però parlar-ne amb la serenor que se’ls hauria de pressuposar a tots els polítics, a part de l’amor pel seu poble, que en el cas dels polítics locals ja ni es posa en dubte.

La fusió de municipis és un tema que o molt canvia l’economia, que no ho sembla, o alguna hora o altra s’haurà de tornar a debatre. Que no dic acabar resolent a favor de la fusió, però sí posar el tema sobre la taula. I a Osona, no només afecta Roda i les Masies, evidentment. Els que s’hi oposen o els fa mandra posar-s’hi, diuen que el que s’ha de fer és mancomunar serveis, preservant l’autonomia de cada municipi. I tant que s’ha de mancomunar! Però, seguint aquesta teoria, com s’entén, per posar un cas, però se’n podrien posar d’altres, que havent-hi una escola bressol municipal a Roda, com també n’hi ha a Manlleu, ara s’hagin gastat més diners públics per fer-ne una altra a les Masies? Una escola bressol que, per anar-hi, la majoria hauran d’agafar el cotxe. No és fer política de campanar, això? No dic que tots els serveis hagin de ser a Roda, n’hi poden haver a les Masies, i tant!, però, senyors, asseguin-se i, si més no, parlin-ne."

Pot visualitzar-se l'entrevista íntegra a en Jordi Serra en aquest enllaç.

Els regidors han d'estar ben pagats

2011-06-23T09:32:00.001+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 23 de juny de 2011:

"Dilluns, 20. Ple de Vic. S’aproven els sous dels regidors. Justet, ja que sort n’hi va haver de l’abstenció d’ICV-EUiA i SI (bé, i que faltava un regidor de PxC), que si no, ja hauríem tingut la primera majoria de l’equip de govern trencada. Sóc, però, dels que penso que els regidors tenen el mateix dret que la resta de treballadors i servidors públics a un sou referenciat a la feina i la responsabilitat que tenen. I alguns en tenen molta. Si més no, els l’hem de poder exigir. I per fer-ho, cal ser responsables i pagar-los com s’hauria de fer en una empresa privada. I sí, al carrer hi ha molta precarietat, massa, però que es vulgui fer pagar els plats trencats als regidors d’un Ajuntament em costa d’acceptar. Sé que és una opinió impopular, però tal com ho penso, ho escric.

Dimarts, 21. Primer cafè informal amb el ja regidor de Convivència i Seguretat de Vic, Joan Ballana. Bones vibracions, de moment. Sembla tenir clar el projecte, la feina que ha de fer, amb qui l’ha de fer i des d’on l’ha de fer. Si, a més, la sort l’acompanya i ell no defalleix, pot fer bona feina.

Al vespre, a la primera assemblea oberta per la convivència, organitzada per la CUP. Més enllà de potser un excés de bones intencions i una certa falta de concreció, molt bé. Com la intenció d’obrir-ho a altres partits, però sobretot al carrer, i no voler-ho monopolitzar des de la CUP. La idea dels agents antirumors, que ja funcionen en altres ciutats, la trobo bona i fins i tot viable. Caldrà que parlin amb Joan Ballana i casin idees.

Mentrestant, una vintena de persones són a la segona concentració a Vic contra la política racista de PxC. Al Facebook, 313 persones hi havien confirmat l’assistència. Més seriositat, sisplau! "

I si mancomunem la policia municipal?

2011-06-20T08:32:00.009+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 17 de juny de 2011:

"Dimarts, 14. M’agrada la idea que llança Jordi Serra, nou alcalde de Roda, a l’'Angle obert' d’EL 9 TV: mancomunar entre diferents municipis el servei de policia. O compartir els que ja tenen Vic i Manlleu, se suposa que ajudant-los a aquests a finançar-lo. En una època de crisi, i més estant com estan les finances de la majoria d’ajuntaments, que fa que tornin a sentir-se alguns cants de sirena a favor de la fusió de municipis, mancomunar serveis es mostra com una mena de manà que hauria de poder pal·liar la situació. Ja compartim de fa anys la recollida d’escombraries, i s’ha anat estenent a d’altres serveis, com els socials. Hi ha alguns serveis, però, que semblen intocables. El de seguretat; de policia, vaja, és un d’ells. En part, perquè la llei fila més prim. També, però, perquè no s’hi ha aturat gaire ningú a pensar-hi. Ara, la crisi aguditza l’enginy i alcaldes com el de Roda ja no estan pensant a crear el seu propi servei de policia per determinades hores punta d’inseguretat, sinó a compartir el que ja hi ha en altres municipis, o a crear-ne un de comarcal, que se’n beneficiï ara un municipi, ara un altre. Se n’havia parlat en algun ple del Consell i la idea no havia prosperat. A veure si ara va diferent i som imaginatius.

Dimecres, 15. Em comenten que el Consell Escolar Municipal de Vic ja ha decidit els dits dies de lliure disposició dels mestres per al curs vinent. Dels cinc dies, tres es concentren en una mateixa setmana: el 5, el 7 i el 9 de desembre. Comptant que el dimarts 6 i el dijous 8 ja són festa, resulta que els nens tindran una setmana blanca de propina, ara que s’han carregat l’altra. Una setmana sencera de vacances a deu dies de començar-ne unes altres, les de Nadal. Algú hi sabrà trobar algun raonament de tipus pedagògic, que beneficiï els alumnes? Ja me l’explicaran."

En contra del racisme. I què?

2011-06-13T15:48:00.004+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 10 de juny de 2011:

"Diumenge, 5. Publiquem a EL9NOU.CAT que a Torelló també han convocat una concentració contra el racisme i PxC. Corren a corregir-nos. Ens demanen rigorositat: “No és contra ningú, sinó a favor de la convivència”, ens rectifiquen. Sí, sí... ja ho veurem, si és a favor de o en contra de. Sigui com sigui, hi ha algun problema per concentrar-se contra el racisme? Potser que comencem a parlar clar?

Dimarts, 7. Francesc Homs anuncia una querella del govern català contra PxC. No per la seva persistència a usar, en mítings i plens, expressions més que presumiblement racistes, tipificades com a delicte al Codi Penal i com a motiu d’il·legalització a la nefasta llei de partits, sinó perquè la PxC va repartir en campanya la reproducció d’un xec on s’insinuava que la Generalitat havia donat un xec de 4.000 euros a cada immigrant. Anglada ja ho ha explicat: és la xifra que li surt de dividir el que s’invertirà arran del Pacte Nacional de la Immigració pel nombre d’immigrants que hi ha a Catalunya. Anglada fa trampa. En retreure-li, però, ens tornem a equivocar de víctima, que és el col·lectiu immigrant, criminalitzat un cop i un altre per Anglada i els seus. En canvi, se’ns presenta la querella com si la víctima fos la Generalitat. Sisplau, home! A veure si encara ens toca un jutge perepunyetes que considera que, en el marc del joc polític, el fals xec d’Anglada no és prou delicte. Com no ho van ser l’“Espanya ens roba”, de la JNC, o el cèlebre 3% de Pasqual Maragall al Parlament insinuant les comissions que cobrava el govern de Jordi Pujol.

Dimecres, 8. Pacte de Vic. M’agrada veure Vila d’Abadal molt més assossegat. En el pacte hi intueixo, i força, el programa d’ERC-Som Vic. Diria que els regidors convergents que, amb cara de poc entusiasme, van assistir a l’acte, també l’hi intuïen."

La foto que il·lustra el post és d'en Lluís Toneu i l'he capturada de la web de Ràdio Ona.

O ens posem les piles o s'hi posarà les botes

2011-06-06T09:45:00.000+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 3 de juny de 2001:

"Dilluns, 30. Em vénen a veure tres ciutadanes de Vic. Vénen de l’Ajuntament, de l’oficina de Benestar Social. A una d’elles, Anna Hermida, la van fer fora el 18 de maig del pis on vivia de lloguer, a l’Estadi, amb els seus quatre fills, de 21, 17, 13 i 5 anys. Feia temps que no pagava. Des d’aleshores, tots cinc, explica, viuen d’okupes en un dels pisos dels Sánchez Arjona embargats per un banc però que, amb el pany trencat, són oberts al primer que passa per allà. La veïna, una de les dues amigues que l’acompanya, els dóna menjar i aigua en galledes. De gas i llum, al pis, encara n’hi ha.

Es queixen que a l’Ajuntament no els hagin sabut donar cap sortida al seu cas. De fet, no l’han plantejat fins al cap de 12 dies, quan algú els ha dit que o acrediten que el pis és seu o avisaran els Mossos. Les tres dones, però, gairebé es lamenten tant de la situació com del tracte rebut a Benestar Social. Allà, quan Hermida els ha recordat que fa un temps havia sentit per la tele que s’havia ofert un pis a “un negret” que havien desnonat, la recepcionista de Benestar Social els ha etzibat que ja se’n podien anar a explicar-ho a l’Anglada, a veure si aquest els ho arreglava.

En sortint, a la plaça Major, va i troben Anglada, li ho expliquen i les acompanya a Benestar Social, on la funcionària es desfà en disculpes. En un quart d’hora, m’assegura el regidor Joan López, se li havia donat hora per una visita, aquell mateix dia, a l’oficina d’habitatge, i se li n’avançava a aquest dijous una que tenia per d’aquí a 15 dies amb l’assistenta social. Ara que el fill de 21 anys ha trobat feina, haurien de poder accedir a un ajut per un pis de lloguer. Resumint: en temes d’ajuts, transparència absoluta, aplicació rigorosa de la llei, i ni una brometa més sobre Anglada. I és que o ens posem les piles de veritat o algú s’hi posarà les botes."

La República de Weimar com a lliçó

2011-05-28T09:14:00.014+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 27 de maig de 2011:

"Dilluns, 23. Després del seu silenci, criticable però fins a un cert punt comprensible, durant la nit electoral, a mig matí, a l’hora que calculo que ha acabat la junta de govern, demano per parlar amb l’alcalde de Vic, Josep M. Vila d’Abadal. “Has fet tard”, em respon el seu gabinet de comunicació. L’alcalde se n’ha anat de vacances! “A reflexionar”, em diuen. I és que dilluns, després del resultat de diumenge, a Vic efectivament semblava l’autèntic dia de reflexió, i no pas dissabte.

El silenci de l’alcalde, desaparegut tota la setmana, és respectable, però no acceptable. Ja no la premsa, sinó la ciutat, espera unes paraules del seu alcalde. Més quan la possibilitat que renunciï a entrar al nou consistori, que ell mateix ha comentat al seu entorn immediat, va agafant força a mesura que avança la setmana. Això, afegit a la previsible dimissió del socialista Josep Burgaya, que s’acaba confirmant el dijous, donen una sensació d’enfonsament poc habitual després d’unes eleccions, que poc o molt tots els partits intenten treure’n la valoració menys negativa possible. A Vic, la militància de CiU, que va guanyar, amb 8 regidors i incrementant el nombre de vots, veu consternada com el seu candidat i alcalde diu que “no hem guanyat, claríssimament”. Es tractava d’aixafar la serpent del feixisme, i no només no s’ha aconseguit, sinó que aquesta ens ha mossegat el peu. I Xavier Solà, a EL 9 TV, no tancant-li la porta a la hipotètica entrada de PxC al govern!

Historiadors i analistes, durant la setmana (l’últim, el dijous, Josep Burgaya), han recordat l’experiència de la República de Weimar, a la decadent Alemanya dels anys trenta, quan per intentar apaivagar el nazisme, se li va donar entrada al govern, mentre els partits tradicionals s’ensorraven. Com va acabar la història ho sap tothom. Alcalde, torni."

Anglada no és la solució, de veritat

2011-05-20T09:15:00.007+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 20 de maig de 2011:

"Llegit al llibre 'No pasarán... aunque lleven trajes'. Del capítol escrit per Jaume Botey, professor d’Història dels Moviments Socials de la Universitat Autònoma. Quan s’escriu tan clar no cal buscar nous redactats per dir el mateix: “Quan dues cultures entren en contacte inevitablement hi ha un xoc o constatació de la diferència que posa de manifest sentiments com inseguretat davant allò desconegut, pèrdua dels referents propis, sensació d’invasió. Normalment els col·lectius superen amb normalitat aquest primer moment i és obvi que la història de la humanitat s’ha construït a partir d’encontres i barreges. Però sobre aquests sentiments és molt fàcil fomentar la desconfiança, el rebuig, fins i tot l’odi, construir estereotips que es convertiran en ideologia. El racisme ideològic alimenta aquests sentiments revestint-los de racionalitat i d’arguments que pretenen justificar les seves accions polítiques i la seva xenofòbia”.

Realment Vic, aquest diumenge, pretendrà continuar plantant cara a la història, ser tan diferents als milers de generacions que ens han precedit i que ens han deixat el món, el país i la ciutat com ens l’hem trobat? Votar Anglada permetrà a alguns reconfortar-se amb si mateix i pensar que han donat un pas endavant per solucionar un problema. En realitat, i em remeto a l’horitzó més ampli del qual parteix el professor Botey, hauran fet un pas enrere, ni que sigui un petit pas enrere, per avançar cap a una societat més justa. Creguin-me, els altres partits, el que vostès vulguin, els ho resoldran, potser a poc a poc, però molt millor. Els ho dic ben sincerament."

No passaran... si hi ha unitat contra el feixisme

2011-05-14T09:17:00.010+02:00

L'acte de presentació del llibre. Foto: Laura Busquets/ACN

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 13 de maig de 2011:

"Dimarts, 10. Participo a la presentació a Vic del llibre 'No pasarán... aunque lleven trajes', una obra col·lectiva coordinada per David Karvala, d’Unitat contra el Feixisme. S’hi fa un repàs per la història del feixisme, especialment a la Itàlia i Alemanya del primer terç de segle XX. De com s’hi va arribar i de com es podia haver evitat. S’hi apunten estratègies per evitar que la història es repeteixi, ara al segle XXI, i a Catalunya. La PxC de Josep Anglada, consideren autors del llibre, seria la primera llavor per generar el caldo de cultiu per un hipotètic resorgiment del feixisme a casa nostra. Un llibre interessant, documentat i amb anàlisi. No és acadèmic, sinó que seria més aviat una guia per a activistes, com diu Karvala. Amb tot, malgrat ser escrit des del punt de vista del que ells en diuen l’esquerra anticapistalista, hi presenta diferents perspectives i, sobretot, penso, està fet des de l’honestedat. Coincideixo també amb l’anàlisi que feia Karvala durant l’acte de dimarts: “Hem de combatre la idea que l’antifeixisme és liar-la en un carreró un dissabte a la nit”, o: “No només hem de ser els antifeixistes de sempre. Si és així, perdem”. La unitat contra el feixisme ha de ser això, un moviment unitari, que aplegui des de l’esquerra parlamentària fins a sindicats i grups de la dita esquerra anticapitalista. Karvala explicava experiències de fa 40 anys a Anglaterra. Allà, militants laboristes anaven de la mà dels més radicals. En altres coses discrepaven; en això, anaven junts. A l’Hospitalet, explica, formen part d’Unitat contra el Feixisme els candidats d’ERC i ICV. I a l’Hospitalet mateix, a la web de PxC ja els han dedicat alguna floreta, com aquesta que es refereix al títol del llibre: “Ese ‘No pasarán’ se lo tuvieron que comer con patatas hace años”. Som-hi, doncs, amb la unitat? No ens ho haguéssim de tornar a menjar amb patates..."

Entre Maquiavel i Sant Ignasi de Loiola

2011-05-08T09:19:00.011+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 6 de maig de 2011:

"Dimarts, 3, migdia. Campanya en temps d’austeritat econòmica, primera part. La crisi aguditza l’enginy dels polítics. Com els d’ERC de Sant Joan de les Abadesses, que aquesta vegada trencaran la tradició i no obriran una botiga electoral en uns baixos de la població. El pressupost que haurien invertit en el lloguer dels baixos els invertiran llogant un petit espai a les botigues del poble per 30 euros els quinze dies de campanya. En cada racó hi haurà una foto del candidat, Sergi Albrich, amb una proposta de campanya. Segurament estalviaran diners i, de passada, donaran algun calé a les botigues, que prou falta que els fan.

Dimarts, 3, tarda. Campanya en temps d’austeritat econòmica, segona part. CiU de Vic presenta la campanya. Diuen que serà de proximitat i que defugiran dels grans actes. Fins aquí, res de nou. Antoni Serrat, l’organitzador de la campanya, explica el mètode: a part de reunions sectorials, que en fan tots, aniran a veure els veïns a casa seva. Un porta a porta exhaustiu: cada dia faran un sector, i tocaran tres parelles per carrer. Picaran el timbre. Si els obren, els engaltaran el discurs. Si no, i aquí diria que hi ha la novetat i la imaginació d’un organitzador –en la millor de les accepcions de la paraula– com Serrat: els deixaran un pom de porta, a l’estil dels “no molesteu” de les habitacions d’hotel, on els diuen que els han anat a veure. Amb un díptic de propaganda i un sobre amb la papereta, és clar. El que deia, la crisi aguditza l’enginy.

Dimarts, 3, vespre. Debat electoral de Seva, un dels 21 que organitzem aquesta campanya a EL 9 TV. Impressionant, Josep Palmarola, justificant que vagi camí dels 36 anys a l’alcaldia amb una cita de Sant Ignasi de Loiola: “En temps de tempesta, millor no meneallo”. Va començar la legislatura citant Maquiavel i acaba fent-ho amb Sant Ignasi de Loiola. Quin home!"

El vídeo que il·lustra el post és el del debat de Seva a EL 9 TV.

Jacints, tulipes, bicis i política 0.0

2011-04-30T09:21:00.027+02:00

L'equip de VicVerd que es cuida de la jardineria de l'Ajuntament de Vic, amb algunes de les tulipes que s'han plantat en alguns parterres, en primer pla

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 29 d'abril de 2011:

"Divendres, 22. Trist pel que em comenta un amic operari del servei de jardineria de l’Ajuntament de Vic. Flor que planten en una jardinera, flor que els vola en menys de 24 hores. S’ha d’arribar a ser miserable! I més en un moment que es nota un esforç per donar alegria a la ciutat guarnint amb flors parterres i jardineres. Una mostra més que amorosir la ciutat no depèn sempre de grans pressupostos, sinó de tenir el gust de plantar jacints i tulipes a temps i amb una certa gràcia.

Dissabte, 23. Passejada de Sant Jordi, aquest any pel centre de Reus. Del centre de Reus em quedo amb la fórmula de fer passar el carril bici just pel mig de la calçada. I si la bicicleta va a poc a poc, doncs el cotxe s’espera. Una altra idea barata de promoció de la bicicleta que altres projectes aparentment més am-bici-osos.

Dimarts, 26. ERC de Gurb fa públics els resultats de l’enquesta que ha fet les últimes setmanes entre uns 400 veïns de la població. Els demanaven que puntuessin una vintena de propostes que volien incloure en el programa, de cara a prioritzar-ne una o altra. Similar al que ha fet, per exemple, la CUP a Seva. La peculiaritat de Gurb, però, és que el candidat, Pere Molist, i altres col·laboradors de la llista, com l’incombustible Carles Mundó, han passat per les cases a omplir l’enquesta. I més enllà de l’enquesta, s’ha produït un intercanvi d’opinions que de segur ha enriquit el programa tant o més que les respostes del qüestionari. I és que en temps de tanta política virtual o de porta a porta en campanya moltes hores més pensant a fer-se la foto o no anar gaire més enllà del que faria un repartidor professional de pamflets, és bo que el polític baixi realment a l’arena i s’entretingui a canviar impressions amb el ciutadà. El que Josep Burgaya definia fa poc en una entrevista a EL 9 NOU com la política 0.0."

Les dues imatges que il·lustren el post són d'un cèntric carrer de Reus. A la de dalt s'hi pot veure el carril bici al mig de la calçada. A la de sota, la senyalització que indica que les bicis tenen preferència

El PP d'Osona i el veí en calçotets

2011-04-22T09:22:00.008+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 21 d'abril de 2011:

"Dimarts, 19. Presentació del candidat del PP a Vic, Pedro Chumillas, un diputat resident a Barcelona, que aterra per reorganitzar el partit a Osona. No és ben bé allò que se n’ha dit una llista fantasma, si més no pel candidat. El PP no amaga res, posa les cartes sobre la taula i fa acte de contrició i propòsit d’esmena per no tenir ni un sol regidor a Osona. No n’hi haurà prou amb un diputat-heroi que accepti venir a Vic a treballar. Caldrà començar de zero, i quan dic de zero, vull dir de zero. Si no, vegin els preàmbuls de la presentació de dimarts.

La presentació estava convocada a 2/4 de 6 al nou local comarcal del PP, en un segon pis del carrer Arquebisbe Alemany de Vic. Falten dos minuts per l’hora, toquem el timbre i no respon ningú. L’escala no és bruta, és brutíssima, amb pols acumulada de setmanes. Des d’on ens esperem veiem un paquet de tabac al terra i una llauna de Fanta de taronja a mig consumir. Els cables dels serveis pengen per l’escala, en una provisionalitat que sembla voler-se eternitzar.

Al replà ja ens hi amunteguem fins a sis periodistes, tres d’ells amb càmera i trípode. Passen deu minuts ben bons i no arriba ningú. Al pis del davant, al mateix replà, hi deuen fer obres, perquè tot d’una apareix per l’escala un manobre que puja quatre encadellats a pes. L’obre un senyor de trets asiàtics. Deu tenir calor, perquè va només amb uns calçotets tipus eslip. Al cap de poc hi entra una noia diria que xinesa; aquesta ve del carrer i va vestida.

Finalment arriben els del PP. Ens fan passar en una habitació on només hi ha cadires, col·locades en cercle. El president comarcal, Miquel Vilalta, i el provincial, Alberto Villagrasa, improvisen una taula amb dos cavallets i un tauló. El candidat està a punt d’arribar i no hi ha ni temps de treure-li la pols. Se li gira feina al diputat Chumillas."

Retalls sobre la retallada sanitària

2011-04-17T19:40:00.000+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 15 d'abril de 2011:

"“Aquesta reducció causarà un major impacte negatiu en el nostre consorci pel fet que ha tingut darrerament un finançament notablement inferior en relació amb algunes altres institucions sanitàries properes territorialment, de manera que no sembla possible d’evitar una considerable repercussió assistencial” (Antoni Mirambell, encara president del Consorci Hospitalari de Vic, 7 d’abril de 2011).

“Defensem els serveis públics de qualitat i les administracions tenen l’obligació d’assumir les seves responsabilitats. No ho feu pagar ni als usuaris ni als treballadors. Sense serveis públics no hi ha estat del benestar. Les usuàries i els usuaris, les treballadores i els treballadors de la sanitat us diem: governantes i governants, què esteu fent?” (Marianna Arimany, presidenta del comitè d’empresa del Consorci Hospitalari, a la manifestació de dissabte a Vic).

“Cal repensar-nos el tipus de mesures que s’estan prenent en aquest moment, que afecten i podrien afectar encara més la qualitat assistencial, i cal fer un nou plantejament, que junts pensem quines mesures poden ser aplicables sense que afectin a la qualitat” (Miquel Vilardell, president del Col·legi de Metges de Barcelona i de la comissió assessora del president Mas en matèria de sanitat, 11 d’abril de 2011).

Si veus tan autoritzades, i pel càrrec que ocupen, entenc que prou prudents, diuen el que diuen, semblaria que no cal afegir gaire res més. Com a molt, recordar les paraules del conseller de Salut, Boi Ruiz, aquest dimecres al Parlament, quan va renyar els metges que s’havien manifestat al matí, retreient-los que havien “traspassat algunes línies vermelles” en retreure-li que la retallada valorada, segons llegeixo a 'La Vanguardia', en 1.000 milions d’euros persegueix la privatització parcial del sistema. Ah, no?"

El vídeo que il·lustra el post és el de la manifestació del 9 d'abril a Vic contra la retallada a la sanitat pública.

Molt bé, Dr. Vilardell!!!

2011-04-11T22:50:00.000+02:00

Si aquest senyor que deu saber de què parla, diu el que diu, els que no en sabem tant, no ens deuen quedar més paraules que ratificar les seves, no?

12 d'abril de 1992

2011-04-11T22:39:00.014+02:00

Perquè has vingut han florit els lilàs

i han dit llur joia

envejosa

a les roses:
mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas
-qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom

i el cantarà l'alosa.

Debat de comerç, però també de ciutat

2011-04-10T12:59:00.001+02:00

La junta de CentreVic i els representants dels partits

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 8 d'abril de 2011:

"Dimecres, 6. Delegació de Vic del Col·legi d’Arquitectes. El món al revés: en plena precampanya (és un dir, perquè ja estem en campanya), uns representants de la ciutadania –en aquest cas dels botiguers de CentreVic– fent un míting. Entre el públic, escoltant-los, els candidats a l’alcaldia de Vic –o en qui han delegat– a les eleccions del 22-M.

La proposta de CentreVic –de la qual se’n pot llegir un resum a EL9NOU.CAT– deixa entreveure l’evolució del sector del comerç en els últims anys i, de passada, la que ha viscut i, sobretot, hauria de viure la ciutat. Encara hi ha qui recorda, per anys que hagin passat, l’oposició de la junta de la mateixa associació que ara demana prolongar la zona de vianants al carrer Cardona, als projectes de treure els cotxes de la plaça Major i dels principals carrers del nucli antic.

Ara són els comerciants els qui presenten un ambiciós pla de propostes pel comerç i la ciutat, en el qual algunes de les línies clau passen per donar protagonisme al vianant i que passa, entre altres coses, pel manteniment de l’entorn urbà i molt especialment per la dinamització dels espais: que als carrers hi passin coses, afegint més parcs infantils i sorreres a les places, creant espais Wi-Fi al carrer, amb més bancs per asseure’s o facilitant la implantació de terrasses permanents a les rambles, fins i tot els dies de mercat.

Vic és una ciutat amb molta història, que serveix per atreure visitants a la ciutat. Perquè hi tornin, però, també hi juga un paper clau un comerç de qualitat, que ja hi és. Els comerciants han decidit donar un pas endavant i obrir no només un debat sectorial, sinó de ciutat, emmarcant en un mateix pla estratègic les polítiques de comerç, cultura, turisme i fires. En sortir de l’acte, els polítics aplaudien la idea. Els podrem aplaudir també nosaltres a ells?"

Josep Anglada, el de l'"esquerra sociològica"

2011-04-03T23:07:00.002+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU de l'1 d'abril de 2011:

"Divendres, 25. Inauguració a Vic del VIT. És un d’aquells centres que els que creiem en el paper de les noves tecnologies de la informació i la comunicació en diferents vessants, des de la promoció econòmica fins a l’oci, passant per la formació, solem pensar que només estan a l’abast de grans ciutats. Vic s’ho ha fet a la seva mida, dimensionat a una població de 40.000 habitants en una comarca de 150.000. Ha estat possible amb diners d’Europa, que ha cregut en el projecte que van fer els tècnics d’ImpeVic. I ara que ja tenim la capsa, què? Sabria greu que, ni que fos involuntàriament, es tallessin les ales a un projecte ambiciós i il·lusionant com aquest perquè ara, un cop se n’han pagat els totxos i els equips, no hi hagués pressupost per dotar-lo del suficient capital humà, tant o més important que els ordinadors.

Diumenge, 27. Congrés de PxC a Vic. Més enllà del cop de força que va representar fer pujar un per un a l’escenari els 90 alcaldables de la formació, crida l’atenció el “Manifest pel Gir Social de PxC” aprovat al congrés. Continua supurant-hi populisme per totes bandes, però s’hi insinua per primera vegada una mínima elaboració ideològica, fruit suposo de les relacions amb líders de la pròspera ultradreta identitària centreuropea que també són al congrés. Tots ells hi van abocar un dur discurs contra les grans finances internacionals, com si d’uns antisistema amb gomina i corbata es tractessin. El “gir social cap a l’esquerra sociològica” d’Anglada es plasma, entre altres, en les següents paraules: “La nostra formació, fermament compromesa amb els sectors més desafavorits de la nostra comunitat, adoptarà un nou gir social cap a l’esquerra sociològica com a defensa dels interessos morals i materials dels treballadors del país”. Compte amb Anglada! Ja ho he dit altres vegades."

"I a vegades, ens en sortim, ens en sortim"

2011-03-27T17:11:00.002+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 25 de març de 2011:

"Dissabte, 19. Josep M. Vila d’Abadal aprofita que em felicita el sant pel Facebook per retreure’ns la fletxa avall que li posàvem la setmana passada perquè ni ell ni bona part dels alcaldes d’Osona es van presentar a l’últim Consell d’Alcaldes. M’escriu això: “Has de saber que el que convoca els consells d’alcaldes és el president del Consell Comarcal; en el darrer jo vaig manifestar que era millor no fer-lo ja que érem al final de mandat i no hi havia temes interessants a tocar, fet que com vares poder constatar va produir la no assistència d’una gran majoria. Abans de jutjar és bo informar-se”. Doncs queda dit. Ell és qui presideix un consell d’alcaldes que s’ha mostrat força ineficient en tot el mandat, però qui el convoca és Miquel Arisa. Una peculiaritat més d’un consell d’alcaldes que necessita una reforma a fons.

Dimarts, 20. Presentació de la llista d’ERC-Som Vic. Malgrat algunes paraules que queden per a la història de l’acte (“L’única alternativa de futur passa per nosaltres”, López dixit; “Estic convençut que serem la sorpresa”, Puigcercós dixit), no s’hi respirava eufòria, sinó il·lusió. La del que és a les portes d’un examen molt difícil, però que sap que se l’ha preparat, que ha estudiat i ha fet els deures. La cançó dels Manel que acompanyava un dels dos vídeos no era casual: “I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim / I, a vegades, contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic, tot fent evident, que per un moment, ens en sortim”. Em quedo amb dos detalls més: la referència als regidors d’ERC de totes les èpoques, i molt especialment a Josep M. Font, símbol de l’actual unitat a ERC de Vic, i la presència, asseguda amb el seu marit, Jesús Molina, número 12 de la llista, de l’expresidenta dels Amigos del Sur. El 2007, ella no anava precisament amb ERC, oi?"

D'eleccions i setmanes blanques

2011-03-20T20:02:00.003+01:00

Pau Canaleta amb Guillem López Bonafont a l'acte de La Tralla. Foto: Carles Banús

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 18 de març de 2011:

"Divendres, 11. Interessant presentació a La Tralla del llibre del politòleg Pau Canaleta sobre estratègies electorals. Entre el públic, només dos candidats a les eleccions del 22-M, Jordi Casals, d’ERC de Torelló, i Carles Banús, de CiU de Tavèrnoles. Els altres ja en deuen saber prou.

Dissabte, 12. Convenció socialista a l’Hospitalet. Núria López, alcaldessa de Campdevànol, triomfa en la taula dedicada a l’anomenada política 2.0. Els que en fan el seguiment per Twitter en destaquen que, a part d’interactuar a la xarxa, també ho fa off line. I és que si algú s’ha cregut que sent a internet n’hi ha prou, està tan equivocat com el que pensa que en pot prescindir del tot. Núria López, en molt poc temps, ja s’ha fet un nom en aquest món.

Diumenge, 13. Llegeixo al bloc de la casa de turisme rural Mas El Reixac, de Sant Joan, que l’any passat els 15 dies de l’entorn de Carnaval van tenir 70 pernoctacions; aquest, malgrat la crisi, 166. Un increment del 237%. La causa, la setmana blanca. Interessant, l’apunt de Ferran Miquel, que pot llegir-se al bloc, analitzant que la setmana blanca no va ser ni tan blanca ni, sobretot, tan negra. Si més no per al sector turístic.

Dilluns, 14. Repasso l’agenda dels pròxims dies. Marató de balanços, presentacions i inauguracions. I és que la nova llei electoral prohibeix que a partir de la convocatòria de les eleccions, el 28 de març, se’n pugui fer cap. Algú decididament s’ha pensat que la gent és tonta i que tanta presentació, balanç i inauguració li podria influir en el vot? O són ganes de regular perquè sí?

Dimecres, 16. Misteriosa suspensió de la roda de premsa conjunta de CiU, PSC i ERC per presentar el número especial de la revista Vic.cat que fa balanç dels quatre anys de govern tripartit a Vic. Demanem una versió oficial de la suspensió, però no hi ha resposta. Vila d’Abadal, rai, que surt ni més ni menys que en 64 fotos de la revista! A aquest pas, va camí de convertir-se en el Bustos de la Catalunya Interior."

Dues idees per a la Vicki

2011-03-16T20:00:00.008+01:00

Article publicat a EL 9 NOU del 14 de març de 2011:

"Queda clar que la Vicki no funciona. Només 40 viatges en els últims quatre mesos! L’única nota positiva que hi sé trobar és precisament que l’Ajuntament no hagi amagat o camuflat la dada i que, quan l’ha demanat l’oposició, l’hagin donat. Per la resta, cal veure on ens hem equivocat. Em resisteixo a pensar com fan alguns savis que l’error va ser de principi, de voler crear un servei que a Vic ni demanava gaire ningú ni feia falta. En tot cas, caldrà preguntar-se si el servei, com a tal, està suficientment dimensionat i si se n’ha fet la promoció suficient. I quan parlo de promoció no només em refereixo a les banderoles que es van penjar quan va entrar en funcionament. També a estudiar possibles descomptes per promocionar el servei. Pagar 30 euros de sortida per una cosa que, així de cop i volta, tampoc es veu tan urgent i necessària, no hi està disposat tothom. Encara sort que el cost de l’engegada va venir tot subvencionat des de fora i que el de manteniment és barat. D’entrada, jo proposaria crear més estacions, per apropar-les a l’usuari, i estendre el servei als municipis propers. Si no, els mantes continuaran anant amb cotxe, i els més conscienciats pel medi ambient (i la salut), a peu."

Un bon cuiner per a l'urbanisme vigatà

2011-03-13T19:59:00.011+01:00

Vila d'Abadal i Suriñach, a l'acte de dijous

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU de l'11 de març de 2011:

"Quantitat i qualitat entre el públic que va omplir la Sala de la Columna de l’Ajuntament de Vic per escoltar les conclusions de l’estudi sobre l’aparcament a la ciutat antiga. No tinc ben clar si hi eren per l’estudi o també per qui el presentava, Miquel Surinyach, arquitecte estrella de l’Ajuntament de Vic a l’època de l’alcalde Montanyà. Al cap d’un any d’haver plegat Montanyà, enmig d’una tempesta política on l’aparcament i el model de ciutat, i en concret del nucli antic, no van pas tenir-hi poca importància, Surinyach també deixava l’Ajuntament. Hi tornava, sense fer gairebé soroll, el maig del 2008, de la mà de l’actual alcalde. Surinyach ha vist passar per les nobles parets de la Casa Bojons, on té el despatx, un POUM i mig, mentre ell anava fent una feina de formiga com és l’estudi que va presentar dijous davant la societat vigatana: comerciants, arquitectes, aparelladors, advocats i gent diversa del tot Vic. El que deia, quantitat i qualitat, si podem mesurar aquesta per la capacitat d’influència dels allà presents. Surinyach va anar desgranant els ingredients amb què havia dissenyat una recepta per un tema, el de l’aparcament al centre de la ciutat, que, eclipsat per altres polèmiques els últims anys, podia semblar que havia quedat en l’oblit. Però no, Surinyach ho té tot previst, sector per sector, carrer per carrer, illa per illa. Ara caldrà veure quin cas li fan. I si així, qui sap, pogués continuar, a partir d’aquí, l’obra estroncada fa anys.

Acabo amb dues recomanacions diferents: aquest divendres, pels amants de la rebotiga de la política, presentació a La Tralla d’'Explicat’ amb una història', del politòleg Pau Canaleta. I dissabte, el MAG Festival, 12 hores de música, de la d’ara, a benefici d’Osona contra el Càncer. Els organitzadors es mereixen que hi siguem."

Els 33 anys de l'edició en català d'EL 9 NOU

2011-03-05T19:54:00.000+01:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 4 de març de 2011:

"Dilluns, 28. Bany de masses a la presentació a Vic de 'La Vanguardia' en català. Un pas més cap a la normalització, ja no de la llengua, sinó del país. Era una anomalia massa escandalosa que el seu diari més antic i un dels dos amb més lectors (probablement dels dos, el que en té més amb el català com a llengua materna) fos escrit encara en castellà. D’aquí a considerar-ho un dia històric, només comparable amb l’aparició de TV3, com es va voler fer en l’acte de dilluns, n’hi ha un bon tros. Arriben tard, molt tard, a un escenari, el de la premsa catalana, que les ha vist de tots colors, però que està més que catalanitzat. Sense anar més lluny, i tirant una mica cap a casa, aquest dijous va fer 33 anys que, en la mateixa ciutat on 'La Vanguardia' va venir a proclamar la seva conversió al català, hi va aparèixer el primer número d’EL 9 NOU. El mateix dia feia 30 anys que va sortir també al Ripollès. Sigui com sigui, benvinguda sigui La Vanguardia en català.

Dimecres, 2. Observo perplex com es desmunta el projecte polític de Joan Laporta i Solidaritat. Després de tants anys informant sobre polítics encara no he esgotat la capacitat de sorpresa davant d’alguns. Com l’autor de l’article que es pot llegir a la part superior d’aquesta pàgina. Josep-Ramon Soldevila, coordinador de Reagrupament a la comarca d’Osona, escriu referint-se al fracàs de la candidatura conjunta de les diferents forces independentistes de Vic: “Hauria pogut ser l’embrió de la unitat anhelada per tots; el punt de partida perquè, d’aquí a tres anys, l’independentisme afrontés unit les eleccions al Parlament del 2014”. ¿Se m’ha escapat a mi alguna cosa o aquesta “unitat” que ara tant reclamen alguns no era la que hi havia fins fa quatre dies quan tots –o quasi tots– eren a ERC, abans que se n’escindissin per viure altres aventures?"

Puix parla català, vejam què diu

2011-03-01T23:35:00.005+01:00

Avui he debutat com a col·laborador del bloc de Comunicació d'ESCACC. Ho he fet amb una crònica personal de la presentació, ahir a Vic, de l'edició en català de 'La Vanguardia'.

Un dels paràgrafs de l'apunt fa així:

"Tot plegat, un pas més, important, possiblement molt important, en la ‘normalització’ de la premsa catalana, de la llengua i del país. No fins el punt, però, que alguns que ja hem escrit sempre en català ens haguem de sentir com si ens haguéssim de fer perdonar haver-ho fet així tota la vida i no, com ‘La Vanguardia, en castellà, per acabar donant el pas en un ‘dia històric’ precisament en una ciutat on aquest dijous 3 de març farà ja 33 anys va veure la llum un modest periòdic de nom ‘El 9 Nou’, que a la seva manera també ha tingut diversos ‘dies històrics’. Cap d’ells, però, per haver deixat de ser íntegrament en castellà."

La resta de l'apunt el podeu llegir aquí.

A Osona, també han escrit sobre la presentació de 'La Vanguardia' en Xavier Bardolet i en Jordi Casals. Per fer el seguiment a Twitter del naixement de la nova Vanguardia, es pot fer a través del hashtag #vangcat. 'La Vanguardia' també ha creat un compte de Twitter i un de Facebook expressos per anar explicant el naixement de la criatura.

D'Esperanza Aguirre al MAG Festival

2011-02-27T22:18:00.000+01:00

Esperanza Aguirre. Foto: EFE

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 25 de febrer de 2011:

"Dilluns, 21. Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, parlarem bé de la presidenta de Madrid, Esperanza Aguirre. Dilluns anunciava que l’endemà l’operarien de càncer de mama. A la roda de premsa on va explicar-ho, la política madrilenya va fer un esforç de pedagogia sobre la malaltia, la possibilitat més que certa de curació i de la importància de la prevenció, sabedora de la influència que un personatge públic –i popular, i ara no parlo del partit on pertany– pot tenir sobre la població. Altres vegades ja m’he referit en aquest espai de la importància que famosos –artistes, esportistes, però també polítics– facin públiques les seves malalties per trencar el gel del tabú en què moltes d’elles encara estan sumides. Associacions científiques i de malalts valoraven l’endemà mateix el gest d’Esperanza Aguirre. Com el que en el seu dia van fer Rock Hudson o Magic Johnson amb la sida; Michael J. Fox, amb el Parkinson; Josep Carreras, amb la leucèmia; Manuela de Madre, amb la fibromiàlgia, o Ronald Reagan o Pasqual Maragall, amb l’Alzheimer. Llàstima que encara ningú hagi sortit de l’armari per confessar que pateix un trastorn de salut mental i, en canvi, fa vida normal.

Cartell del MAG Festival

En el càncer de mama, de fet, ja portem uns quants anys guanyats al tabú. No molts, però uns quants. A Osona, en concret, gràcies a la tasca incansable d’Osona contra el Càncer. I darrere d’ells, a hores d’ara ja de centenars de voluntaris que, en un moment o altre de l’any, dediquen una estona a la lluita contra el que encara no fa pas massa se’n deia “un mal lleig” (o al diari, “llarga malaltia”). És el cas, per exemple, dels voluntaris que organitzen per al 12 de març a Vic el MAG Festival, un macroconcert de música al Sucre amb un cartell més que atractiu. Per a més detalls: www.magfestival.com."

Ordinadors a totes les aules, ja

2011-02-20T14:47:00.003+01:00

Font de la imatge: Noticias de Gipuzkoa.

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 18 de febrer de 2011:

"Dimecres, 16. Entrevisten a Catalunya Ràdio la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau. Argumenta que es deixi en 'stand by' el programa d’informatització de les aules, quan tot just s’està començant a implantar en moltes centres. A Osona, per exemple, aquest és el primer curs que s’hi han incorporat de forma massiva la majoria d’instituts. A base de posar-hi molt d’esforç, i encara més paciència i bona fe, per part de professors i equips directius. La consellera intenta tranquil·litzar-los, a ells i als pares, a hores d’ara segurament ben desconcertats. Que els que han començat amb el programa, continuaran. No entra en el detall i, és clar, no diu què passarà d’aquí a dos o tres anys quan alguns portàtils comencin a fer figa. Es reposaran per altres de nous o, progressivament, es desfarà el camí i es tornarà als llibres? Interrogants com aquests queden segurament en l’aire. Potser ni la consellera mateix i els seus assessors, que també en té, ho sàpiguen ara.

Sigui com sigui, i malgrat la crisi que tot ho justifica, em pregunto per què s’ha d’aturar un programa que fa anys s’hauria d’haver començat ja no a implantar sinó a accelerar. L’equip del conseller Maragall potser va cometre errors i va començar la casa per la teulada. Refem el programa, si escau, però ràpid; que la crisi no justifiqui també que haguem d’esperar uns anys més a informatitzar les aules. En una societat on en la feina menys qualificada la informatització ja hi és present; en un món on, a la feina, a casa i a les hores d’oci l’ordinador hi és omnipresent, es fa estrany continuar estudiant a base de fer colzes davant d’un llibre. I que consti que, per a mi, llarga vida al llibre de paper, però sempre que no representi una rèmora en l’aprenentatge o una justificació d’una despesa que ens volem estalviar."

Bé cultural d'interès nacional. I ara què?

2011-02-13T22:39:00.000+01:00

Ermita de Sant Sebastià

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU de l'11 de febrer de 2011:

"Dilluns, 7. Ple de Vic. Altre cop expectació mediàtica. Fins i tot hi ha Intereconomía! Torna a debatre’s una moció sobre immigració, i ja se sap que des de fa poc més d’un any, immigració+Vic=notícia. Per un moment, sembla que el prec que feia en l’article de la setmana passada està a punt d’acomplir-se, i no hi haurà posicionament particular dels tres grups de govern. No hi ha debat sobre la moció i Josep Burgaya, impulsor inicial de la moció, es limita a fer una defensa estricta del text final en nom del govern. CiU, PSC i ERC així ho havien acordat. Al final, però, acaba parlant tothom i cadascun hi dóna el seu matís particular, tret de Burgaya, que es limita a cenyir-se al guió. Una vegada més queda demostrat que fins i tot els polítics més hàbils poden caure algun dia en els paranys –encerrona, dirien en castellà– que li para, ja no l’oposició, sinó els seus socis de govern. I Anglada? A hores d’ara el seu discurs ja comença a estar tan sentit i desgastat que ni als vultúrids de càmera i trípode en mà no els interessa.

Dimecres, 9. L’associació cultura EspaiCAT, amb seu a Vic, rep la confirmació de la Generalitat que s’ha declarat l’ermita de Sant Sebastià com a bé cultural d’interès nacional. La petició d’EspaiCAT anava acompanyada del suport d’una trentena d’ajuntaments d’Osona. Molt bé. Ja som una mica més feliços que abans-d’ahir. Ara, però, un cop s’ha reconegut el simbolisme de l’escenari on va gestar-se l’anomenada revolta dels vigatans contra Felip V, caldrà veure quin benefici n’obté la comunitat. Està molt bé que es restauri l’ermita i que s’arrangi la casa adjacent. Si ens quedéssim aquí, però, de poca cosa més serviria una declaració de bé cultural d’interès nacional. Si fa o no fa com les creus de Sant Jordi, que fins i tot Fèlix Millet en va obtenir una. Vic, com a municipi on s’ubica l’indret, i Osona, en general, haurien de saber explotar el turisme cultural i tot allò que representa en el context de l’Onze de Setembre l’escenari de Sant Sebastià. En sabrem? Els francesos ja s’hi haurien posat."

El sentit comú i els jocs a la plaça

2011-02-06T10:51:00.004+01:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 4 de febrer de 2011:

"Dimarts, 1. Impressionat per la confirmació que el que s’explica en una carta al director d'EL 9 NOU és cert: un guàrdia urbà de Vic va fer fora uns escoltes de la plaça Major perquè hi estaven jugant. Ocupaven encara no set metres quadrats de la plaça i no molestaven ningú, diuen.

Es veu que l’article 35 de l’ordenança de bon govern, civisme, bons costums i convivència ciutadana, la mateixa que diu que no es pot trepitjar la gespa dels parcs, diu que no es poden fer jocs organitzats al carrer. O sigui, que si hi ha un munt de nens anant en monopatí, bicicleta o jugant a pilota a la plaça, cadascú pel seu compte, no passa res. Si ho fan de forma organitzada, se’ls pot enviar la policia i fer-lo fora, sota amenaça de ser multats. No era tan important el sentit comú en política? A Vic, a vegades no ho sembla.

Dijous, 3. S’allarga fins a última hora la negociació entre els tres grups de govern –CiU, PSC i ERC– sobre la moció sobre immigració que presentaran al ple de dilluns. A priori, hi hauria tots els ingredients perquè es repetís el serial d’ara fa un any amb la polèmica del padró. Uns diuen això, uns altres allò i entre tots plegats ja no sabem on passem. Aquesta vegada, però, semblen haver-ne après. No es tracta de passar per davant de ningú ni de voler fer-se la llei a mida (per molt que alguns la trobessin més que justificada). Ara es limiten a reclamar a les administracions. La de l’Estat, però també la de la Generalitat, que per això és el nostre govern (o no?). I encara més important, tenim un escrit, la moció, que hauria de ser el punt de partida del debat, però, i molt important, també el punt d’arribada. El text deia una cosa i ara en diu una altra. Però el que val, suposo, és el que es porta al ple. Jo d’ells gairebé que ni faria discursos, al ple. No tornéssim a embolicar la troca."

I tu, què fas per Torelló?

2011-01-29T10:50:00.002+01:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 28 de gener de 2011:

"Dimecres, 26. L’Ajuntament de Torelló presenta el llibre 'I tu, què fas per Torelló?'. El títol em remet a aquella cita del president Kennedy, que feia més o menys així: “No et preguntis què pot fer Amèrica per tu, sinó què pots fer tu per Amèrica”. Tot plegat, malgrat un cert regust de patriotisme barat que podria desprendre’s de la dita, revela una manera de pensar que comparteixo, tot i que cada vegada em fa l’efecte de ser menys. Ens hem avesat –viciat, potser podríem arribar a dir– tant a l’anomenat estat del benestar que ja només sabem pensar en què pot fer l’Estat, el govern, l’Ajuntament, per nosaltres, i no què podem fer nosaltres, no tant per l’Estat, el govern, o l’Ajuntament, sinó per la societat. És clar que hi ha l’anomenada societat civil que se li suposa un alt grau d’altruisme i de treball voluntari –i voluntariós– per a la societat. Són cada vegada més, però, els que es creuen en el dret d’exigir, de criticar i de deixar a l’altura del betum els polítics, i fins i tot a alguns d’aquells voluntariosos de la dita societat civil.

D’aquí que m’animés en veure que a Torelló presentarien un llibre a partir del que havien respost els veïns a la pregunta d’“I tu, què fas per Torelló?”. Més enllà que potser s’hauria pogut passar amb un recull més modest, i no amb un llibre que fa l’efecte que s’ha hagut d’acabar de farcir amb alguns continguts un pèl superflus, és interessant l’exercici gairebé diria que sociològic de llegir les respostes. Ah, per cert, que el nom de la regidoria que ho ha promogut fos el de “Ciutadania activa” ja era un primer bon símptoma. Activem-la encara més, doncs."

El vídeo que il·lustra l'apunt és el del famós discurs de Kennedy que cito en l'article.

L'esguerro de la C-17 fins a Ripoll

2011-01-22T12:00:00.000+01:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 21 de gener de 2011:

"Dimecres, 19. L’alcaldessa de Ripoll, Teresa Jordà, i el regidor d’Urbanisme, Eudald Casas, tornen de Barcelona decebuts. Com que són gent educada, diuen que estan satisfets amb el projecte final d’arribada de la C-17 desdoblada a Ripoll. I acte seguit afegeixen que han aconseguit la meitat del que demanaven. I és que, senyors meus, el que finalment farà la Generalitat a Ripoll no és ni la meitat, ni un terç ni res, és un esguerro. Ni més ni menys. Els dos carrils direcció Vic seran nous de trinca. En canvi, direcció Ripoll, acabaran a la depuradora, quan encara falta una estona i algun revolt per arribar al nucli urbà. I la carretera actual, que primer semblava que se n’aprofitarien els dos carrils per fer el desdoblament, al final un d’ells serà una via de servei.

Jo sóc dels que havia tingut algun dubte de si el desdoblament fins a Ripoll era realment més prioritari per a la comarca o per als domingueros que quatre dies a l’any es trobaven embussats camí de Barcelona. Al final me’n vaig acabar convencent veient l’entusiasme com tothom en proclamava als quatre vents la seva necessitat, encapçalats per Joaquim Nadal, que ha fet servir aquest desdoblament per deixar tots els polítics i periodistes que dubtaven que s’acabaria fent, i a termini, per tontos i mentiders (perdó, volia dir desconfiats i incrèduls). Al final es devien acabar les misses, o devien fer més falta en algun altre desdoblament gironí, i el de Ripoll arribarà esguerrat. A partir d’ara, ja no podran dir, quan hagin de quedar un de Vic i un de Ripoll, que tan lluny ho té un com l’altre. Bé, lluny, potser sí, però ràpid i còmode ho serà un pèl més anar de Ripoll a Vic que al revés. I la variant? Un segle o altre es deurà fer. I amb una mica de sort, Jordi Follia potser encara serà director general de Carreteres."

L'alcalde de Vic, els avis i la immigració

2011-01-15T10:47:00.000+01:00

Vila d'Abadal durant la conferència a l'Aula d'Extensió Universitària de la Gent Gran

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 14 de gener de 2011:

"Dimecres, 12. Conferència de l’alcalde de Vic a l’Aula d’Extensió Universitària de la Gent Gran. Parla força de tot i deixa per al final una extensa reflexió sobre la immigració. Els mitjans li n’han extret algunes paraules que tornen a abocar-lo al patíbul mediàtic. Vila d’Abadal sí que va dir, en un determinat moment, que els immigrants s’han de fer vigatans, i que no els ho hem de demanar, sinó que els hi hem d’obligar. Abans, però, havia mostrat una bona dosi d’empatia, posant-se a la pell de l’immigrant: “M’esgarrifa imaginar-me a mi, immigrant per força, en un país més ric, i que em consideressin inferior”. Amb tot, el discurs, diria que aquest cop ben poc improvisat, podia acontentar tant aquells que pensen que els drets de la persona passen per davant de les manies d’alguns i dels maldecaps d’escala de veïns, com als que encara pensen que algun dia això de la immigració pot tenir marxa enrere i que podem tornar a la societat monocolor de fa quatre dies. I l’alcalde sabia ben bé a qui s’adreçava, gent gran i amb opinió en la societat vigatana. De fet, ell mateix els va convidar, en començar, a influenciar en “els vostres fills i néts”. “La gent gran formeu molta opinió”, va dir. Cert. Seria possible algun dia omplir l’auditori del Sucre amb joves i adolescents i adreçar-los una conferència pensada a la seva mesura? Amb una audiència, és clar, que hi anés voluntàriament, no com a part d’una sessió organitzada per l’escola o l’institut, disposats a escoltar l’alcalde. Com ho estava la gent gran dimecres. El que ja no tinc tan clar és si estaven disposats a creure-se’l, malgrat l’honestedat amb què ell mateix va confessar que els parlaria. Sentint els avis en sortir, diria que molts es van quedar amb la part que més els convenia. O potser ja era precisament això el que volia l’alcalde?"

Aquí deixo enllaçat el vídeo d'EL 9 TV sobre la conferència de l'alcalde.

El govern dels millors i el Talgo de Puigcerdà

2011-01-07T13:55:00.004+01:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 7 de gener de 2011:

"Dilluns, 3. Això del cost del ple de cinc minuts de Vic que comentava la setmana passada ja comencen a semblar els comptes de la vella. Quim Soler, regidor de la CUP, em matisa al bloc que el cost final no devia ser ni de 712 euros ni de 3.472, sinó 1.935, ja que la portaveu del seu grup, Laia Jurado, no va poder anar al ple i a la comissió d’hisenda prèvia no hi són tots els regidors, sinó un per grup. Queda dit.

Dimarts, 4. A mesura que es van sabent noms em fa més l’efecte que allò del govern dels millors no anava tant pels consellers com pels càrrecs de segon nivell. Ho vaig escriure al Facebook i em va contestar Montse Ayats, d’ICV, dient que qualsevol diria que m’estava promocionant per formar part del club dels millors. És ben bé allò que cadascú llegeix segons el color de les seves ulleres. L’afirmació no és només un elogi a alguns càrrecs de segon nivell –penso, per exemple, en el taradellenc Antoni Reig, que no m’ha decebut en cap de les tasques que li he seguit des de fa anys, ans al contrari– sinó també una crítica a un equip de consellers amb molta més quota de partit i de famílies que la que seria desitjable en un autèntic “govern dels millors”.

Dimecres, 5. Recupero una carta d’un lector a La Vanguardia del 23 de desembre. Hi proposa que, ara que s’hauran de retirar en ser substituïts pel TGV, els Talgo que feien el recorregut Barcelona-Montpeller es traslladin a la línia de Puigcerdà. El lector sembla que hi entén i esmenta tot un seguit de qüestions tècniques i unes proves que s’haurien fet als anys seixanta que convertirien els Talgo en un tren ideal per a les línies ferroviàries de muntanya. Què se’n farà d’aquells Talgo? Algun polític d’Osona o el Ripollès va llegir la carta i ha fet algun pas? Com diu el lector, “a vegades petites solucions milloren molt la vida”."

Estic content: en Toni al "govern dels millors"

2011-01-03T19:59:00.004+01:00

Estic molt content pel nomenament d'en Toni Reig com a nou màxim responsable de Joventut de la Generalitat, que es farà oficial demà al matí. Conec en Toni des de l'època que ell tenia responsabilitats en els Escoltes i vam negociar la publicació a EL 9 NOU d'uns quants articles sobre temes socials i de joventut. D'aleshores ençà, hem tingut més o menys contacte i sempre que li he seguit la pista d'aprop he pogut constatar que cada vegada que es marcava un propòsit, se'n sortia.

Constància i "feina ben feta" (el recordeu, aquell eslògan cèlebre de la feina ben feta que no té fronteres?) han caracteritzat, pel que he pogut seguir, la tasca d'en Toni als Escoltes, a Òmnium i en l'organització de la consulta del 13-D a Taradell. També en la vessant que jo hi he coincidit més en els últims temps, al col·lectiu blocaire de l'Osonosfera, i com a lector del bloc de Taradell que ell va crear no fa ni quatre anys i sembla que hi hagi estat tota la vida. És curiós -que no, penso, casualitat- que algunes d'aquestes virtuts les comparteixin gent que té en comú que han passat pels Escoltes.

Artur Mas va ser molt agosarat en dir que faria el "govern dels millors". El concepte de "millor", com em reconeixia la setmana passada el mateix Quico Homs en l'entrevista que li vaig fer al Palau de la Generalitat, és un concepte molt subjectiu. S'hauria adit millor haver parlat del "govern dels que ho poden fer millor". Segurament no és tan ambiciós, però s'adiria més a la realitat. Al govern de Mas, com en tots, hi ha quotes de partits, quotes de famílies polítiques i fins i tot, encara que no ho sembli, quotes de gènere. Sí, però, que amb càrrecs com el d'en Toni sembla voler-se acostar a aquest "govern dels que ho fan millor". Possiblement en Toni no sigui el millor, és molt difícil això, però sí que és dels que ho pot fer millor. Un marge de confiança, de molta confiança, doncs. D'aquí a 100 dies ja el criticarem, si s'escau.

[La imatge que il·lustra el post és de l'Albert Llimós, d'EL 9 NOU, i és d'en Toni Reig amb la portada del bloc de Taradell en un iPad. Li vam fer per il·lustrar una entrevista arran del merescudíssim guardó al bloc de Taradell als Premis Blocs Catalunya.]

3.472,50 euros per un ple de 5 minuts

2011-01-03T12:12:00.001+01:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 31 de desembre de 2010:

"Dijous, 23. Assisteixo a la concentració que Òmnium i la CUP han convocat a la plaça Major de Vic a favor de la immersió lingüística i contra les sentències del Suprem. Alguns dels regidors de Vic assistents em comenten que això de fer de periodista essent de lletres ha de ser dur, que se’m posen malament les sumes. Es refereixen a la informació que publiquem a EL 9 NOU del cost d’un ple de tràmit, de cinc minuts, en les dietes dels set regidors de l’oposició. El titular parlava de 712 euros, 427 dels tres portaveus i 285 dels quatre regidors, per un ple d’encara no cinc minuts. Doncs no, senyors. Hi va haver un error d’interpretació de la informació, un pèl inconcreta, tot sigui dit, facilitada per l’Ajuntament a petició d’un servidor. En realitat, era 427 euros per cada portaveu (Anglada, Tornafoch i Jurado) i 285 per cadascun dels altres quatre regidors. En total, 2.422,50 euros. Si 712 ja semblaven molts, imaginin. Però és que cal afegir-hi una comissió d’hisenda que la normativa obliga a fer just abans d’un ple on s’han d’aprovar ordenances fiscals, com era el cas, a causa d’una sola al·legació. Doncs cadascun dels set regidors de l’oposició va rebre 150 euros pel minut escàs que devia durar aquella comissió d’hisenda. En total, 3.472,50 euros. No és cap retret als regidors de l’oposició, que si els toca cobrar això, ho han de fer, sinó al sistema, a la teranyina administrativa que s’ha anat teixint. Primer, suposadament amb un ànim garantista, però que ha anat evolucionant cap a un entorpiment i encariment constant de la funció pública. A veure si el president Mas i el seu “govern dels millors” ens ho saben arreglar. Hi ha coses, però, que ni “amb l’ajuda de Déu”, com diu la vicepresidenta Ortega, ho podran esmenar. Més aviat els farà falta molta mà esquerra per convèncer a Madrid que hi ha qüestions, com la de la teranyina administrativa, que ens ho apanyaríem millor sense ells."

De l'autopista C-17 al regidor deslleial

2010-12-26T20:50:00.005+01:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 23 de desembre de 2010:

"Dilluns, 20. Publiquem a EL 9 NOU la notícia que una euga es va escapar d’una casa de pagès de Malla i que va trotar una estona per la C-17, amb la foto de l’animal que ens va fer arribar un conductor. El mateix dia, La Vanguardia, en la seva edició digital, copiava la notícia, quasi lletra per lletra. Això sí, en castellà, firmada per un periodista de la seva redacció i, no fos cas, sense citar la font. A partir d’aquí, la viralitat d’internet comença a escampar la notícia arreu del món fins que a última hora de la tarda, en una web de Xile, la carretera ja s’havia convertit en “autopista C-17”. Aquí sí que citen la font de la foto: La Vanguardia. No se m’interpreti l’escrit com una rebequeria; només pretenc il·lustrar el lector de com van a vegades les coses pels mitjans de comunicació.

Dimarts, 21. Dinem amb un grup de polítics i periodistes. M’apunto la idea que deixa anar un regidor de l’Ajuntament de Vic, sorprès per l’èxit i les cues que es formen cada any quan el patge ve a buscar la carta als Reis a EL 9 NOU. “A l’Ajuntament ja ens podríem estalviar la recepció del patge; no diem que el que ja fa bé l’empresa privada no cal que ho faci l’administració pública?”. Ben mirat, quina obligació té un ajuntament en temps de crisi de continuar mantenint la despesa que li representa l’acte del patge? És per rumiar-hi, per si continua la crisi.

Dimecres, 22. Llarga conversa amb Màrius Valls, regidor d’Urbanisme de Calldetenes, disposat a deixar en minoria l’equip de govern d’ERC en l’aprovació del pressupost del 2011 si no es desencallen un seguit d’afers urbanístics. Alguns el criticaran per deslleial. Jo el comprenc i només em sobta, per inusual, que un regidor posi tant per davant l’interès general del de grup o partit. És possible que li ho facin pagar, políticament. El poble, però, potser alguna hora li ho sabrà recompensar?"

La imatge que il·lustra l'apunt és la de l'euga que trotava per la C-17, que ens van enviar a EL 9 NOU l'Àngels López i en Josep Miquel Arroyo.

Solidaritat a mitges i apostes de risc

2010-12-17T08:24:00.002+01:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 17 de desembre de 2010:

"Diumenge, 12. Moguda solidària a la discoteca LaDisco, de Vic. El VicJove, en col·laboració amb LaDisco i l’ADFO, hi organitzaven l’espectacle “Notes solidàries per La Marató de TV3”. Un comunicat de l’Ajuntament de Vic ens informava que hi actuarien diverses bandes musicals, a més dels gimnastes del Club Gimnàstic Vic, sota la coordinació dels actors de Gallaret Teatre. Les entrades, imprescindibles en tractar-se d’un acte solidari, valien cinc euros. Al final, segons l’Ajuntament, hi van assistir 170 persones. No està malament. La xifra que donen a La Marató, però, segons la mateixa font, és de 290 euros. No em quadren els números. Cal suposar que es deu haver hagut de descomptar de la recaptació alguna despesa d’organització? En tot cas, no sabia de l’existència de casos de solidaritat a mitges. Encara sort que hi van anar 170 persones. N’hi arriben a anar gaires menys i els de La Marató encara hi haurien hagut de posar diners. Ja ho sé que no, però si més no, fa estrany.

Dijous, 16. Constitució del Parlament. Artur Mas guarda sota un rajol de casa la composició del nou govern. Sigui com sigui, els savis del país ja tenen les travesses a punt. Els mateixos analistes que, amb el seu nas tan fi, no van arribar ni a ensumar de lluny que Anglada tenia punts per quedar-se, com a mínim, a les portes del Parlament. Mai com aquesta vegada hi havia tants osonencs ben situats. Des del més que probable Francesc Homs, a cavall de Presidència i d’Interior, fins a Ramon Espadaler, pendent que soni la flauta i a última hora se salvi la conselleria de Medi Ambient. Si això fos Anglaterra, on es fa apostes de tot, també hi hauria qui es jugaria els quartos amb Vila d’Abadal, Xavier Solà o Josep Arimany. Serien aquells noms que tindrien en compte els apostadors de risc. A vegades, però, guanyen."

Ernest Benach no és un bluf 2.0

2010-12-13T22:47:00.005+01:00

El 31 d'octubre de 2008 escrivia, referent a la polèmica del cotxe oficial del president del Parlament, Ernest Benach:

"Benach és dels pocs polítics catalans que han entès això que ara ja s’anomena política 2.0. Es tracta d’estar permanentment connectat amb la ciutadania, a qui es deu, a través de les eines que la tecnologia li posa a la seva disposició. Les xarxes socials o els blocs han de canviar la relació dels polítics amb la ciutadania.

Benach va pel bon camí, en sóc testimoni, no cada dia sinó cada hora i en alguns moments cada 5 o 10 minuts. Que som a les beceroles? Probablement, però és el camí a seguir. Per això, entre altres coses, li fa falta un escriptori al cotxe. Amb tele? Potser és prescindible, però de veritat que ens hem embolicat com ho hem fet per una tele de més o de menys?".

Vaig ser dels que vaig defensar l'opció del president Benach d'anar ben equipat/connectat al cotxe, i dels que durant molt de temps l'he definit com un dels abanderats de la política 2.0 al país. No he estat l'únic, ans al contrari. De fet, alguns l'han convertit en poc menys que una icona de la política 2.0 catalana. Ser dels primers sempre ha de poder ser un avantatge.

El cas és que, avui, escoltant Ernest Benach a l'entrevista que li ha fet Jordi Basté a 'El món a RAC1' m'ha vingut al cap la qualificació de 'bluf 2.0' que li atorgava un company de redacció fa uns dies. La desqualificació venia a tomb del que jo li acabava d'explicar.

El 30 de novembre, a les 17.16, el president Benach anunciava a través del seu bloc que es retirava de la política, si més no de la política de primera línia. A les 17.30, encara no havia passat ni un quart d'hora, jo li deixava el quart dels 93 comentaris que ha tingut el seu apunt en el bloc. El meu comentari partia d'un fragment de l'apunt de Benach. Feia així:

"Escrius: " Cal que aquesta renovació es faci a partir de noves idees que situïn l’esquerra nacional com una esquerra moderna, atractiva i potent. A partir també de noves generacions que comencin a assumir noves responsabilitats. I sobretot a partir de noves maneres de fer política i noves estructures del partit."

Una pregunta: això vol dir que penses que també hauria de fer el pas que acabes de fer tu en Joan Puigcercós?

Gràcies per avançar-nos la notícia a través del bloc. Salut!!!".

La pregunta era ben clara. El debat amb el meu company de redacció, però, sorgia al cap d'una setmana, quan la resposta que li plantejava al president Benach continuava sense resposta per part seva al bloc. Ell em deia que altres vegades ja li havia plantejat preguntes, i que Benach no l'havia respost. Que feia poc 2.0, això, afegia.

Avui, al cap de 13 dies de publicar el que de fet, hores d'ara, és l'últim apunt en el seu bloc personal, la resposta continua sense resposta. En el bloc, és clar. Sí que ha donat una completa resposta, a més, en el sentit que jo m'imaginava, en l'entrevista d'en Basté. Entrevista que he escoltat gràcies al twitt que Benach mateix ha fet una estona abans avisant que se n'anava cap a l'entrevista a RAC1.

Benach ens ha informat que se n'anava a l'entrevista a través del seu Twitter. Fins i tot ha penjat una fotografia a mitja entrevista via Twitpic! I ho ha compartit tot plegat via Facebook! El bloc, això sí, ho he d'admetre, continua sense respostes. I és que arran d'aquesta vegada que m'hi he trobat jo, ho he comprovat: Benach no sol interactuar amb els que hi escriuen, si més no en públic. Però d'aquí a qualificar-lo de 'bluf 2.0' com pretenia el meu company de redacció... n'hi ha un bon troç. President, continuem en contacte! O no... Això sí, disculpeu-li al meu company la seva irreverència.

La imatge que il·lustra l'apunt és de Benach i Puigcercós en un míting a Santpedor i ha estat extreta de lamalla.cat.

Oferir per poder exigir

2010-12-10T08:52:00.004+01:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 10 de desembre de 2010:

"D’aquesta edició d’EL 9 NOU em vull fixar en dues bones notícies: l’entusiasme amb què un grup de professionals osonencs van tornar de la visita a la Kofoed’s Skole danesa i la xarxa de voluntariat que s’ha articulat a Vic i Osona per ensenyar a escriure i llegir català als estrangers. I d’entre les declaracions, les de Joan López, regidor d’Acció Social i Ciutadania de Vic: “A vegades algú es pensa que l’administració pública és una companyia d’assegurances, que pagues una quota, que serien els impostos, però això no ens dóna dret que ens solucionin qualsevol tipus de dificultat”.

La Kofoed’s Skole va néixer el 1928, com a resposta als efectes de la greu recessió econòmica que bona part del món industrialitzat començava a viure. Ara, amb la crisi que vivim, tan greu com la d’aleshores, potser acabarem aguditzant l’enginy. L’administració, racionalitzant la despesa i tornant a recórrer de la mal dita societat civil –civil, en contraposició a què?, em pregunto sovint–, i aquesta, a retornar a la societat, i a qui estigui més necessitat, les dècades de benestar que ens hem pogut permetre molts mentre les vaques eren grasses. I no, l’Ajuntament i l’administració, com diu López, no és una pòlissa d’assegurança amb dret a reclamar qualsevol prestació a canvi de quatre impostos.

No es tracta de fer passos enrere, ni molt menys, sinó d’aprendre d’aquells que han trencat el model, com va fer la Kofoed’s Skole fa 80 anys, i d’oferir allò que tenim als que en tinguin necessitat. Com ensenyar a escriure i llegir la llengua que nosaltres hem après sense més problema perquè era la de la nostra mare. I després, o fins i tot abans, poder exigir a qui ha rebut alguna cosa de la qual nosaltres n’anem mancats. La simple beneficiència tampoc ens duria gaire més lluny. Això, a la Kofoed’s Skole també ho tenen clar."

La imatge que il·lustra l'apunt és dels representants de les entitats i organismes que impulsen la xarxa de voluntariat per la llengua a Vic, i ha estat subministrada per l'Ajuntament de Vic.

El Museu Medieval de Vic

2010-12-08T21:53:00.009+01:00

El Mercat Medieval de Vic ha tornat a convertir la ciutat en la capital medieval de Catalunya. Fins el punt que, repassant les xarxes socials, veig que ja hi ha molta gent de fora que s'hi refereix com a "el mercat medieval", així, a seques. Tot un èxit i, malgrat que a alguns ens pugui costar entendre com milers i milers de persones van desfilant a poc a poc (en ocasions amb prou problemes per culpa de l'acumulació) entorn a paradetes que què voleu que us digui... per Vic ha de ser molt més bo que dolent. En fi...

Sigui com sigui, dilluns vam decantar-nos per aprofitar el bon temps que feia per anar a donar un volt pel Mercat amb la família (tres generacions; la Carme i jo, els dos nens i la mare i la sogra). Més que al Mercat, però, la idea era anar al Museu Episcopal. Elles s'havien quedat amb les ganes d'entrar-hi un dia a l'estiu perquè van arribar a l'hora de tancar. Doncs bé, dins el Museu, entre quarts de dotze i les dues del migdia, hi érem nosaltres sis i a penes dues parelles més.

No pretenc pas que entrin a visitar el Museu els milers de persones que passegen pel Mercat. Però gairebé cap... Sigui com sigui, no sé què s'hauria d'inventar perquè aquesta gent que arriba a Vic en peregrinació per la C-17 se n'anés amb ganes de tornar-hi i, ni que sigui un 2%, visitar el Museu Episcopal on, aquí sí, hi ha art medieval de l'autèntic. I no em titlleu d'inconscient, d'ingenu o de vés a saber què, que sóc plenament conscient de quanta gent visita els museus. Només es tractaria d'idear-ne alguna perquè algú que no ha entrat mai en cap, ho fes per l'atractiu 'medieval' del de Vic.

Potser n'hi hauria prou donant un tiquet per visitar gratuïtament el Museu amb cada entrepà de botifarra? Ja sabeu allò que diem en català, que "a caballo regalado...".

Ah!, per cert... molt bé l'escenificació del Mercadal v.o., i la idea de bescanviar els tres euros de l'entrada per croats amb els quals podies comprar algun record de les parades del Mercadal. Les dues imatges que il·lustren l'apunt són del Mercadal v.o. De la parada de la carnisseria, i d'un que hi torrava pinyes (diria que avantpassat d'un regidor convergent de l'actual Ajuntament).

Vigilants civils a la sortida de l'escola

2010-12-03T09:13:00.007+01:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 3 de desembre de 2010:

"Ara fa un any es publicava en una de les webs de l’Ajuntament de Vic un text amb el següent titular: “Busquem voluntaris i voluntàries per controlar l’entrada i sortida d’infants a les escoles de Vic”. Tot plegat s’emmarcava dins la campanya de VicAcció consistent, entre altres coses, a crear una borsa de voluntari s per col·laborar de forma altruista en diferents qüestions de la ciutat. Una idea sorgida de l’entorn del regidor d’Acció Social i Ciutadania, el republicà Joan López.

Al cap de pràcticament un any, m’interesso pel seguiment que va tenir la petició de l’Ajuntament i la resposta és decebedora. Fet i fet, només va resultar que s’havien presentat dos voluntaris. I és clar, no hi havia suficient massa crítica per crear aquest nou cos de ciutadans vigilants a les entrades i sortides de les escoles. Una tasca que hauria permès deslliurar els agents de la Guàrdia Urbana per altres funcions on la seva presència sigui més indispensable.

Moltes hores ens omplim la boca tot parlant de conceptes com “societat civil”, i cada vegada hi ha més afició a criticar la ineficàcia de l’administració, o que no sap vetllar prou bé pels nostres recursos, més en temps de crisi com l’actual. Doncs bé, fem-nos-ho mirar. Si entre 40.000 persones només va resultar haver-n’hi dues de disposades a ajudar a regular mínimament la circulació de vehicles i vianants a les entrades i sortides de les escoles, doncs ni la societat civil funciona tan bé com voldríem, ni som tan altruistes, ni l’administració és tan ineficaç ni molt menys malversadora de recursos.

Si algú s’hi anima, suposo i espero que potser encara se sigui a temps de recuperar el projecte. Fa un any es donava com a referència pels voluntaris que s’animessin l’adreça rierolacb@vic.cat, el telèfon 93 885 24 95 o la web vicaccio.vicentitats.cat. Som-hi?"

Angle Obert: el programa del 30 de novembre

2010-12-01T12:00:00.001+01:00

Talent de la UVic, per la convivència

2010-11-26T09:12:00.004+01:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 26 de novembre de 2010:

"Dilluns, 22. Al migdia presenten al Casino de Vic el col·lectiu/campanya Tots Fem Vic, del qual EL 9 NOU ja n’havia avançat alguns detalls les últimes setmanes. Més enllà del fons del missatge, en favor de la convivència, destaca el fet que la iniciativa hagi sorgit d’un grup de professors i alumnes de la Universitat de Vic. I és que s’ha parlat molt, a vegades fins a fer-se un pèl pesats i tot, de la implicació de la Universitat en el teixit econòmic de la comarca, d’aquella simbiosi Universitat-empresa. Es parla poc, però, de la implicació de la Universitat en el teixit social. De com el talent i el coneixement propi de tota universitat poden resultar útils a la comunitat com a generadors d’idees. Benvinguda sigui, doncs, aquesta primera vegada, amb una causa més que noble com és treballar per la convivència.

Al vespre sóc una més de les 1.700 persones que participen en el bany de masses a Artur Mas, futur president de la Generalitat. Al míting de CiU es respira més que optimisme. La travessa del desert ha durat fins i tot menys del que podien pensar els convergents més optimistes. Entre el públic, a peu dret, expectants, barrejats entre la tropa convergent, empresaris rellevants com Josep Terradellas, Oriol Guixà o Joan Rovira. L’acte, espectacularment ben muntat, no hauria estat sobrer que hagués tingut un mínim servei de protocol perquè alguna d’aquestes patums empresarials s’hagués sentit més acompanyada cap a un lloc més preferent. Encara sort que a Terradellas, per exemple, li va fer companyia el seu alcalde, Joan Roca.

Dimarts, 23. Dia de mítings a Vic dels extraparlamentaris Solidaritat per la Independència i Plataforma per Catalunya. El nas em diu que, amb una participació baixa, tant Laporta com Anglada diumenge deixaran de ser extraparlamentaris."

Les imatges que il·lustren l'apunt són el vídeo de Tots fem Vic, una foto de l'acte d'Artur Mas a Vic (del Flickr de CiU Osona 2010) i del d'en Joan Laporta a L'Atlàntida (d'en Jordi Puig d'EL 9 NOU).

Angle Obert: el segon debat osonenc del 28-N

2010-11-25T11:59:00.000+01:00

Passa cada cosa en aquesta ciutat!

2010-11-19T09:10:00.007+01:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 19 de novembre de 2010:

"Divendres, 12. Un regidor de l’Ajuntament de Vic em comenta l’article de la setmana passada. Em diu que si l’alcalde Vila d’Abadal no va anar a l’acte en què la consellera Geli va beneir l’acord entre els hospitals de Vic, Olot i Campdevànol va ser perquè no li van convidar. Des de l’Ajuntament, però, prefereixen no fer fressa i no donen cap versió oficial sobre el tema, tot i confirmant que no se l’havia convidat. Ara caldria començar a fer trucades, a la Generalitat, a l’hospital, possiblement més enllà i tot, per esbrinar en quin moment es va perdre la formalitat de la invitació a l’alcalde de la ciutat que acollia l’acte. Possiblement ni n’acabaríem traient l’aigua clara per una qüestió que, com dic, és de formalitat i protocol. Sigui com sigui, tot plegat ben estrany. Passen unes coses, en aquesta ciutat, a vegades.

Diumenge, 13. Acabo de llegir-me el programa sencer d’ERC. És un exercici que m’he autoimposat aquestes eleccions: empassar-me el programa íntegre (la versió llarga, que tots en tenen de més curta, i fins i tot el PSC te’n deixa personalitzar un) dels tres grans partits. Un exercici entre pesat –porta estona– i enriquidor. Serveix per certificar que el programa va molt més enllà de les quatre consignes que s’aboquen en mítings i debats. Fins i tot hi ha raonaments prou encertats. Penso que no seria sobrer que tothom hi donés un cop d’ull, assequibles com són ara des d’internet. Jo hi he descobert, en els tres programes, raonaments i propostes prou interessants. Si els governs es lamenten que no saben explicar ben bé què fan possiblement és perquè ja han començat malament, no sabent explicar ben bé què volen fer. No expliquen el programa –que ser-hi, hi és, repeteixo– sinó que exclamen consignes. I després, és clar, govern i oposició continuen explicant què fan a cop de declaració"

Angle obert: el primer debat osonenc del 28-N

2010-11-18T11:57:00.001+01:00

La bona gent del 'Solidaris'

2010-11-12T09:09:00.004+01:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 12 de novembre de 2010:

"Dilluns, 8. Adrià Bas, periodista del programa 'Solidaris' de Catalunya Ràdio, m’explica que aquest dissabte, de 3 a 4, fan el programa des de La Central de Vic, en el marc de la Festa de la Cooperació. Massa vegades ens arriben queixes que els mitjans primem les males notícies, que hi ha molta bona gent bona al món que no hi surt. Doncs bé, el ' Solidaris', amb la periodista Rita Marzoa al capdavant, és una molt bona ocasió per saber de bona gent bona que treballa amb el seu granet de sorra perquè el món sigui millor. Anar a fer el cafè a La Central aquest dissabte i seguir el 'Solidaris' en directe és una bona ocasió per saber d’aquesta bona gent bona.

Dimarts, 9. La consellera Geli beneeix l’acord entre els hospitals de Vic, Campdevànol i Olot. Tant que es critica quan la Generalitat vol fer entrar el clau per la cabota i fer-nos empassar la Catalunya Central tant sí com no, i ara resulta que es dóna per bona la col·laboració, més que natural en aquest cas, entre Osona, el Ripollès i la Garrotxa. Sorprèn, això sí, l’absència en l’acte de l’alcalde de Vic, un dels inspiradors d’aquella regió de la Catalunya interior de la qual, com abans de la de l’Alt Ter, tot d’una, com per misteri, no se’n va saber mai més res. Sorprenent, per no dir lletja, l’absència de Vila d’Abadal a l’acte de dimarts a Vic.

Dimecres, 10. Entrevistem a EL 9 NOU Jordi Fàbrega. Continua cuejant el seu suport a ERC, a pocs dies de les eleccions. Ell parla de coherència, i a ICV en demanen la dimissió com a delegat del Govern. Fins i tot sona estrany sentir un polític parlar de coherència. Quin mal hi ha a ser-ho? Ell, diria, que ho és, amb les seves idees. I, per difícil que li hagi estat mantenir-se dret fent d’equilibrista en el circ de la política, diria que fins i tot ha estat prou lleial, tant a ICV com al govern."

Angle Obert: el programa del 9 de novembre

2010-11-11T11:56:00.001+01:00

El 2.0 i la increïble campanya normal

2010-11-05T09:08:00.002+01:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 5 de novembre de 2010:

"M’he aficionat a seguir el dietari de campanya que escriu cada dia Jordi Casals al seu bloc. Director de campanya d’Esquerra a Osona, el polític torellonenc és un convençut que algun dia treure’s uns minuts de son per escriure a corre-cuita unes línies sobre el dia a dia de la campanya repercutirà en les urnes. Ara per ara, diria que tant ell com jo som prou escèptics. Tant o més que Arnau Martí, l’evangelitzador 2.0 d’ICV d’Osona, que també s’han engrescat a fer un bloc de campanya (). Sorprenent, en canvi, que el PSC –tan actiu a nivell nacional amb les seves campanyes de “l’increïble home normal”– a Osona tingui una presència simbòlica a la xarxa. De la campanya 2.0 de CiU d’Osona ja en vaig parlar fa un parell de setmanes. Apuntava bé i, de moment, continua mostrant bons símptomes. Fins i tot Josep Maria Matas s’ha fet un compte a Twitter!

En fi. Ni Obama va guanyar les eleccions gràcies a internet, com alguns ens voldrien fer creure, ni crec que el 28-N decideixi gaire més vots que la gràcia o poca gràcia que devien fer als electors Artur Mas o José Montilla a 'La Noria' de Tele-5. Suposo que per això hi devien anar i de moment no se’ls veu el pèl pel Twitter. Sí que és simptomàtic, però, que la campanya de la diputada socialista Flora Vilalta a Osona continuï centrant-se a anar a repartir propaganda als mercats. Esquerra i, especialment CiU, han apostat més pel que els primers en diuen “acte de petit format” (deu ser allò de fer virtut de la necessitat) i els segons, més modernets, 'doc session', on els candidats ja no intenten tant convèncer l’auditori –quasi sempre ja prou convençut– de la idoneïtat de votar-los, sinó que els donen arguments perquè ells, a la seva vegada, facin campanya. Total, tothom ja sap que guanyarà CiU, no?"

Angle Obert: el programa del 2 de novembre

2010-11-04T11:55:00.000+01:00

De les bones i les males notícies

2010-10-29T09:04:00.005+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 29 d'octubre de 2010:

"Dimecres, 27. Parlo amb Antoni Brachs, president dels botiguers del Remei, sobre les zones verdes que s’han implantat en aquest barri de Vic. Només ha rebut una sola queixa d’algun associat. En canvi, n’ha rebut moltes més que EL 9 NOU no fes ni un sol esment a la fira de la botiga al carrer que van fer el dia de la inauguració de les obres del Remei. No els falta una part de raó. Quedi dit, doncs, que els botiguers del Remei van a totes per salvar el comerç del barri, i que per començar, van recuperar la fira de la botiga al carrer. Un servidor va ser testimoni durant el matí del dinamisme que es desprenia del certamen. I també de fins a quin punt era bona la coca amb xocolata que venia una de les parades.

Reflexionant entorn a la conversa amb Antoni Brachs, que també em va retreure, en aquest cas injustament, que només ens recordem del barri per parlar-ne negativament, em ve al cap allò que al lector li interessen més les males que les bones notícies. Potser sigui així. Això no treu que també ens entretinguem en actes d’aquells que aparentment no venen. És el cas dels companys Agustí Danés i Natàlia Peix, que dissabte van passar una estona del seu cap de setmana a les jornades sobre escola inclusiva a Centelles. M’anoto algunes de les frases que l’Agustí va apuntar de la intervenció de Dolors Collell, cap dels serveis territorials d’Educació a la Catalunya Central: “En educació els últims anys s’ha generat molt debat, però sobretot molta cridòria (...) El Departament està aïllat, sobretot quan els mestres s’hi refereixen en tercera persona (...) Hem de ser molt exigents amb els docents (...) Ens demanen recursos, però si no n’hi ha... Si per fer teatre es diu que n’hi ha prou amb un actor i un espectador, per educar n’hi ha prou amb un mestre i un alumne”. Grans paraules, gran docent, gran política, Dolors Collell."

Angle Obert: el programa del 26 d'octubre

2010-10-28T11:53:00.000+02:00

Xarxes socials per combatre Anglada

2010-10-22T09:03:00.002+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 22 d'octubre de 2010:

"Dimarts, 19. M’arriben informacions d’una moguda que s’està coent a Vic, de moment només per internet. Els promotors, molt de l’entorn de la UVic, parlen de “campanya pro convivència ciutadana i anti-Anglada”. En poc espai em parlen de campanya publicitària, en xarxes socials, o d’accions amb' smarts mobs' amb dispositius mòbils. També, però, i tan o més important, d’arribar al 'target' de persones que van votar Josep Anglada el 2007 i que no ho van fer el 2003. Parlen d’interactuar amb veïns per arribar a aquest target i, és clar, convèncer-lo. L’objectiu de tota campanya publicitària. I és que de tant parlar de xarxes socials i d’associar-les al món d’internet i de la dita web 2.0, hem oblidat que les xarxes socials ja existien molt abans del Facebook, d’internet i fins i tot dels ordinadors. Internet i tot el que se’n deriva ha de ser l’eina, no l’objectiu en si mateix, que ha de passar per teixir la xarxa social a partir de les relacions interpersonals i poder arribar, així, a qui va votar Anglada, deduir per què i, si escau, convèncer-lo de la inutilitat de tornar-ho a fer. Aconseguir les eines modernes del màrqueting polític i la web 2.0 el que sembla impossible d’altra manera?

Dimecres, 20. Em presenten la campanya 2.0 de CiU d’Osona. Ja era hora! El partit hegemònic a les urnes a Osona era gairebé inexistent a la xarxa, amb alguna excepció que no feia més que confirmar la regla. Que s’hi posin en campanya és només un símptoma, i després caldrà confirmar si la febrada continua o es queda aquí. De moment, el que s’ha muntat entorn de la marca “CiU Osona 2010” sembla tan o més potent que el que havien fet fins ara els altres partits a la comarca. Pinta bé i els que hi són al davant són una garantia. En seguirem l’evolució, sobretot si CiU acaba governant a la Generalitat, com sembla que passarà."

Angle Obert: el programa del 19 d'octubre

2010-10-21T11:53:00.000+02:00

#eleccions2_0, avui a Vic

2010-10-21T11:07:00.003+02:00

Avui, a les vuit del vespre, l'Osonosfera i Òmnium Cultural organitzen a Osona un debat sobre les eleccions al Parlament orientat a la comunicació a través de les xarxes socials. El lloc escollit és La Central de Vic, i l'acte s'enmarca dintre del cicle delsDijous de l'Òmnium.

És una bona oportunitat per escoltar de primera mà com s'organitzen els partits per ser presents a les xarxes socials, com difonen el missatge a través d'elles i , el què és més important, quin grau d'interactuació han pogut assolir amb els usuaris d'aquestes xarxes. L'Edgar Rovira per CiU, la Jordina Freixanet per PSC, l'Ignasi Llorente per ERC, en Carlos Parry per PPC i l'Eva Marín per ICV seran els cinc ponents del debat.

Donat que es tracta d'un debat sobre l'ús de les eines 2.0 es podrà fer un seguiment del mateix via twitter (#eleccions2_0) i qualsevol pregunta feta a través de la xarxa serà transmesa als ponents.

Aquest text ha estat copiat del bloc d'en Guillem López, que a la seva vegada l'havia copiat del d'en Carles Banús. Tots dos blocs molt recomanables.

Els catalans no som com els austríacs?

2010-10-15T09:01:00.004+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 15 d'octubre de 2010:

"Diumenge, 10. La ultradreta dóna la campanada a les eleccions de la regió de Viena, a Àustria. L’FPO, el partit que va fundar Jörg Haider i que ara lidera Heinz-Christian Strache, passa del 12% dels vots de 2005 al 27% i es converteix en la segona força, per darrere els socialdemòcrates de l’SPO, que perden la majoria absoluta. El conservador OVP s’ensorra fins al 13%. Aquest mateix Strache que lidera l’eclosió de la ultradreta austríaca és qui escriu en el pròleg del llibre de Josep Anglada, 'Sin velos y sin mordazas': “Josep Anglada i la seva Plataforma per Catalunya no estan sols en aquesta lluita. Nombroses forces populars identitàries homòlogues han aixecat en els països europeus la bandera de la defensa dels nostres valors...”, bla, bla, bla, bla. Aquests que van menystenint la capacitat d’Anglada per entrar al proper Parlament tenen algun argument per pensar que els catalans serem més civilitzats, més assenyats i més clarividents que fa uns dies els holandesos i diumenge passat els austríacs? O és que pensen que el tal Strache té gaire més arguments que Anglada? Compte amb Strache... i amb Anglada.

Dimecres, 13. Taula rodona sobre mitjans de comunicació i salut mental a la UVic. Els mitjans hem de ser especialment curosos a no anar repetint els tòpics i els estereotips sobre les persones amb problemes de salut mental, perquè no fem més que reforçar l’estigma que fa que molts d’ells, malgrat dur una vida tan normal com qualsevol altra persona, no pugui sortir de l’armari i ni tan sols parlar de la malaltia amb el seu entorn. Ens faria falta, també, el Rock Hudson o el Magic Johnson de la malaltia mental, que juntament amb altres van fer entendre al món que la sida no era la pesta de finals del segle XX. El trobarem a Catalunya aquest personatge públic valent?"

La primera imatge de l'apunt és de Heinz Christian Strache i Josep Anglada, subministrada per aquest últim a la premsa. La segona és de la sessió sobre periodisme i salut mental a la UVic i és del fotògraf Albert Alemany.

Els petits canvis són poderosos

2010-10-09T13:37:00.002+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 8 d'octubre de 2010:

"Dimarts, 5. Treballen de valent a l’entorn del Gurri, entre el pont de ferro i el nou polígon del Bruguer, tot encara en terme municipal de Vic. La regidora de Medi Ambient, Mercè Vidal, i el tècnic de l’àrea, Jordi Boadas, artífexs del rentat de cara que s’ha fet a l’entorn del Mèder i el Gurri durant aquesta legislatura, ens acompanyen fins al pont del Bruguer. Se’ls nota entusiastes, i també entusiasmats. Vic ha fet més feina en la recuperació dels seus rius en tres anys que en dècades. I és que no fa pas gaire anys que de la resclosa del Cantarell el que en baixava no era aigua, sinó una pasta llefiscosa i pudent. Semblava que el riu era mort i enterrat. Ara hi xipollegen ànecs com els que hi ha al tram urbà del Mèder, autèntica atracció de vianants que el creuen pel pont de Queralt o el de la Pista. M’expliquen que la clau de la recuperació dels ànecs en el tram urbà ha estat un petit canvi en la neteja de l’entorn, ara no tan agressiva.

El recordat Capità Enciam ens va fer aprendre allò que “els petits canvis són poderosos”. El que fa l’àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament de Vic possiblement no deturarà el canvi climàtic, però sí que col·laborarà a fer més feliços aquells que ens agrada anar de tant en tant a passeig a tocar de l’aigua, i compartir una estona amb la natura. A tocar de la ciutat! I és que la clau de l’èxit de la restauració dels dos rius vigatans passa no només per la preservació, o recuperació, en el seu cas, del bosc de ribera i de les espècies animals i vegetals pròpies d’aquest hàbitat, sinó també per la socialització del medi, obrir-lo a l’home i integrar aquest en el paisatge. Un simple camí de 15 centímetres de tot-u i 5 centímetres de sauló ho ha fet possible. I sí, la política també passa per buscar la felicitat d’aquell breu moment d’un diumenge al matí, a passeig, a peu o en bici, a tocar del riu."

Angle Obert: el programa del 5 d'octubre

2010-10-07T20:23:00.001+02:00

Per què no era Montilla al Remei?

2010-10-01T13:31:00.004+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU de l'1 d'octubre de 2010:

"Dissabte, 25. Inauguren les obres del Remei. La Generalitat, que hi ha abocat milions d’euros, hi envia un director general. Dos dies abans, el president Montilla era a Osona a inaugurar un ajuntament i una pista poliesportiva amb el president de la Diputació, i tres dies després, el conseller Nadal tornava a la comarca per explicar que, ara sí, es desdoblarà tot l’Eix. No hauria d’haver estat Montilla al Remei? Per què no hi era? Per falta de reflexos del govern a l’hora de donar valor a les obres que fa, o perquè aquest ajuntament que a vegades sembla que tot ho sap i tot ho pot resulta que no és ni prou decidit per fer venir el president del país a inaugurar el Remei?

Dilluns, 27. CiU denuncia al ple de Calldetenes que l’alcalde Mas va fer pagar a l’Ajuntament 60 euros d’un sopar de la Fundació Irla, vinculada a ERC. Mas va tancar un debat pujat de to i crispat dient que ja pagaria ell els 60 euros. Abans, CiU havia comparat l’afer ni més ni menys que amb el cas Palau. Sóc dels que penso que les despeses dels polítics en l’exercici del seu càrrec les ha de pagar la institució que representen. I si a Mas el van convidar com a alcalde, per molt que fos un acte del seu partit, havia de pagar l’Ajuntament. El problema, en aquest cas, és cedir i dir que ja ho pagarà ell. Això és donar la raó, indirectament, als que li retreuen el fet com una cosa mal feta. Si CiU no ho hagués denunciat al ple, generant un debat crispat, els hauria pagat els 60 euros?

Dimecres, 30. Un pare indignat m’explica que a la classe del seu fill, a l’institut Jaume Callís de Vic, només hi han anat dos alumnes, tot i que només feien vaga 16 dels professors del centre. Si de petits ja els ensenyem que a la més mínima es poden escaquejar, quins ciutadans estem formant? El dret a vaga era pels professors. No pels alumnes. Ni pels pares."

La foto que il·lustra l'apunt és de la visita de Montilla a inaugurar un pavelló a Sant Hipòlit, dos dies abans de la inauguració de la remodelació del Remei. La foto és d'Albert Llimós d'EL 9 NOU.

Angle Obert: el programa del 28 de setembre

2010-09-30T20:22:00.001+02:00

Poesia catalana i economia xinesa

2010-09-24T20:50:00.002+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 24 de setembre de 2010:

"Dissabte, 18. Entrega dels 31ens Premis Literaris de Calldetenes. El conferenciant d’aquest any és Francesc Codina, filòleg i professor de la UVic, entre altres mèrits. Parla de poesia. I tot fent-ho, repassa l’economia mundial, la xinesa en concret, Verdaguer i L’Atlàntida que va començar a escriure estant de mestre de minyons a Can Tona de Calldetenes, o el valor econòmic de l’art i la poesia. Barrejar economia i poesia en una sola conferència, i que tingui sentit, i més important encara, que el públic ho segueixi amb interès sense fer ni un sol badall, té mèrit. I Codina és capaç d’això i de força més. Sembla mentida que podent ser tranquil·lament ara alcalde de Vic o rector de la UVic, els designis de no sé quina providència ho hagin impedit. I igual que quan convé critico no em fa res ara lloar la figura de Codina.

Dilluns, 20. El conseller Llena inaugura la seu dels serveis territorials d’Agricultura a la Catalunya Central, a Vic. Les oficines provisionals són al Sucre, a l’espera que la Generalitat tingui els diners –o els que té decideixi invertir-los aquí– per fer l’edifici definitiu al Sot dels Pradals. Encara que a alguns convergents els agradi fer-ne mofa parlant de “delegacionetes”, mai com ara el govern de la Generalitat havia descentralitzat a Vic i Osona les seves oficines. I no són oficines per figurar, sinó que s’hi fa feina i s’apropa la gestió al ciutadà. Totes les gestions que hi poden anar a fer els osonencs, o bona part, fins ara s’havien d’anar a fer a Barcelona. Potser alguns haurien preferit que anés tot a Manresa i així abundar en el victimisme? Altres van dient que ara quan torni a governar CiU ja eliminarà totes aquestes oficines. Sí, home, sí, i també que treguin els quatre carrils de la C-17 i tornin a deixar-n’hi dos! Valdria més buscar els calés i fer l’edifici dels Sot dels Pradals. Segur que ho fan.

Angle Obert: el programa del 21 de setembre

2010-09-23T20:20:00.001+02:00

Sempre se'n van els bons abans

2010-09-19T09:43:00.008+02:00

Avui ha mort José Antonio Labordeta. L'estil de cançó possiblement era del d'abans, però de ben segur el missatge que desprenia i la fermesa amb què el defensava és d'ahir, d'avui i de sempre. Descansa en pau, amic.

Somos / como esos viejos árboles / batidos por el viento / que azota desde el mar.

Hemos / perdido compañeros / paisajes y esperanzas / en nuestro caminar.
Vamos / hundiendo en las palabras / las huellas de los labios / para poder besar
tiempos / futuros y anhelados, / de manos contra manos / izando la igualdad.
Somos / como la humilde adoba / que cubre contra el tiempo / la sombra del hogar.
Hemos / perdido nuestra historia / canciones y caminos / en duro batallar.
Vamos / a echar nuevas raíces /por campos y veredas, /para poder andar
tiempos / que traigan en su entraña /esa gran utopía / que es la fraternidad.
Somos / igual que nuestra tierra / suaves como la arcilla / duros del roquedal.
Hemos / atravesado el tiempo / dejando en los secanos / nuestra lucha total.
Vamos / a hacer con el futuro / un canto a la esperanza / y poder encontrar
tiempos / cubiertos con las manos / los rostros y los labios / que sueñan libertad.
Somos / como esos viejos árboles.

Al pròxim ple, aigua de l'aixeta

2010-09-18T18:16:00.006+02:00

Imatge xocant al ple de Vic de març de 2010: van posar gots reciclables de plàstic, però acompanyats igualment de les ampolles de plàstic. No els van posar mai més

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 17 de setembre de 2010:

"Dilluns, 13. Presenten a Vic una campanya de l’Ajuntament per impulsar el consum d’aigua de l’aixeta i de les fonts del carrer. Em pregunto en quin moment en devíem deixar de beure de forma generalitzada. A casa em sembla recordar que va ser fa anys, per precaució, després que jo anés a cobrir un judici per un delicte ecològic a Vic i que el fiscal Pérez de Gregorio alarmés el personal parlant de la contaminació de l’aigua de l’aixeta a Vic. Ho vam publicar al diari i ningú el va desmentir. Fins ara. Això sí, al pròxim ple de l’Ajuntament vull veure els regidors bevent aigua d’una gerra en gots reciclables.

Dimarts, 14. Acaba la festa major de Sant Joan de les Abadesses. Aquest any, a part dels mitjans més tradicionals –aquí a hores d’ara ja potser hi podríem incloure els diaris digitals–, hem pogut seguir la festa major via Twitter. El piulador –que és com els puristes diuen que n’hem de dir en català dels que escriuen a Twitter– santjoaní més veterà, l’exalcalde i actual director general d’Administració Local, Carles Bassaganya, ha comptat fins a 24 persones que van fer arribar les seves impressions, imatges, comentaris, etc. des de la festa major. El hashtag (el codi comú entre tots els piuladors per referir-se a un tema en concret) #fmstjoanab va arribar a sortir en el rànquing dels més utilitzats a Catalunya durant aquests dies. Fins al punt que als que no som del poble, ni de la comarca, en algun moment la festa major de Sant Joan se’ns va arribar a fer tant o més carregosa que la de Gràcia. I ara ve la festa major de Campdevànol! Que no sé si vindria a ser al Ripollès el que a Catalunya és la de Sants, si és que Sant Joan és la de Gràcia. Sigui com sigui, Twitter continua avançant com a mitjà de comunicació instantani a una velocitat que fa quatre dies no hauríem ni sospitat. A Sant Joan, fins i tot la consellera Tura, convidada d’honor al Ball dels Pabordes, va tuitejar (o piular) més d’un missatge."

El primer 'Angle obert' de la temporada

2010-09-16T13:56:00.003+02:00

Dimarts va tornar l''Angle obert'. Aquesta temporada -una temporada fascinant, amb eleccions al Parlament a la tardor, i municipals a la primavera-, l'Agustí Danés presenta la primera part, la de les entrevistes, i un servidor, la segona, la de la tertúlia.

Al primera programa vam entrevista en Miquel Arisa, president del Consell Comarcal i alcalde de Centelles, i en Joan Roca, alcalde de Gurb. A la tertúlia hi van ser en Josep Salom (CiU, alcalde de Tona), en Jordi Casals (ERC, regidor de Torelló) i en Josep Paré (PSC, regidor de Centelles). El programa, com sempre, s'emet els dimarts a 2/4 de 10 del vespre (dimarts competíem amb el Barça, pobres de nosaltres) i es repeteix el mateix dimarts a la 1 i l'endemà a les 11 i a les 3. També els caps de setmana, tot i que aquesta setmana, amb el Mercat de Música Viva, no hi haurà redifusió.

També tenim obert (o no!) el bloc de l''Angle obert'. A veure quin dia el despertem de la llarga letargia que està passant. Twitter, Facebook... són altres eines que tenim 'in mente' explotar de valent aquesta temporada. I si es volen recuperar els programes antics, es pot fer a 'EL 9 TV a la carta'.

Incomprensible i prescindible

2010-09-10T21:48:00.004+02:00

Miquel Sánchez, secretari general de CCOO d'Osona, durant la batussa de diumenge amb els Mossos a Sant Hipòlit. La imatge és de l'Albert Alemany i va ser publicada a EL9NOU.CAT

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 10 de setembre de 2010:

"Diumenge, 5. Incomprensible l’obcecació de no sé ben bé qui –potser algú de l’Ajuntament?– en no deixar entrar la gent de CCOO a fer quatre crits al ministre Corbacho durant la inauguració del camp de futbol de Sant Hipòlit.

Dilluns, 6. El flamant nou semidirecte Puigcerdà-Ripoll-Vic-Barcelona –el tren bala, ja hi ha qui l’ha batejat– arriba amb nou minuts de retard. Ho vaig seguir per la magnífica retransmissió via Twitter que va fer l’alcaldessa de Campdevànol, la més 2.0 d’Osona i el Ripollès, que també acaba d’estrenar bloc. Anem bé, alcaldessa.

Dimarts, 7. Trobo prescindibles –fins i tot criticables– les paraules en castellà de Montilla en el discurs de convocatòria d’eleccions. No ho ha fet en quatre anys, i feia falta fer-ho just en l’últim discurs? Sóc d’aquells que, en algun d’aquells moments d’exercici mental de política-ficció, pensa en un país independent amb la llengua catalana compartint oficialitat amb el castellà, o si més no amb un respecte escrupolós pels drets lingüístics de la minoria castellanoparlant. En canvi, em fa com cosa sentir parlar castellà el meu President en un discurs oficial com el de dimarts.

I és que, decididament, sembla que l’eix nacional primarà per sobre del social, en aquestes eleccions. Un dels avantatges és que en un debat centrat en l’eix nacional Anglada hi té molt menys a dir, per no dir res. És clar que si és per dir burricades com la de l’eurodiputat Tremosa remetent Montilla al franquisme sociològic per haver posat les eleccions el dia del Barça-Madrid, ja tot és possible. Llàstima.

Al vespre, Flora Vilalta és aclamada com a candidata a diputada socialista d’Osona. Un cop més em sembla que els equilibris de forces dins dels partits han primat per davant de buscar el millor candidat. Una altra llàstima."

En sortint de missa i... de la mesquita

2010-09-03T20:19:00.006+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 3 de setembre de 2010:

"Dilluns, 30. Em cau a les mans un resum de les actuacions de la Guàrdia Urbana de Vic durant el cap de setmana. Em sorprèn que es destini una patrulla a comprovar que no hi hagi aglomeracions a la sortida del rés del vespre de la mesquita de la Calla. La patrulla informa, detalla el 'parte', que “tots surten pel carrer Martí i Genís i ho fan sense quedar-se reunits pel lloc”. Hi haurà qui em dirà que qualsevol precaució és poca, i que la policia preventiva consisteix en això, a avançar-se a la possible xerrera de la gent. Em xoca, però, davant la comparació amb les llargues tertúlies que encara ara hi ha –i més que n’hi havia hagut temps ha– en sortint de missa en alguns pobles. No era el vespre, però vaja... No sé si la diferència bàsica és que sortint de missa la gent és del país, i sortint de la mesquita, pensem que no ho són. Tranquils, però, cada dia van sortir pel carrer Martí i Genís, que diu la patrulla.

Dimecres, 1. Un amic de l’Ajuntament de Vic m’explica alguns intríngulis de la legalització de l’estació de tren perquè s’hi pogués obrir un hotel, com avançàvem la setmana passada. No tots els mèrits són de Turisme, em matisen. També des d’Urbanisme, i en concret dels coneixements de la lletra petita de les lleis dels dos regidors Solà, en va dependre poder desencallar la burocràcia que impedia, a primera vista, obrir un hotel en un equipament com és l’estació. I és que si hi ha bars i fins i tot restaurants, per què no un hotel?

Dijous, 2. Al grup de Facebook demanant més carrils bici a les carreteres d’Osona –no només dins els pobles i ciutats, que també– ja som gairebé 70. Tot té l’origen en l’“A corre-cuita” de fa dues setmanes. Els grups de Facebook no serveixen de gran cosa si no hi ha qui els dinamitzi una mica. Quedi constància, però, que hi ha ganes de carrils bici a Osona."

Els deures fets de la regidora Pena

2010-08-27T21:17:00.002+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 27 d'agost de 2010:

"Dimarts, 24. Tornant del despatx de Dolors Pena, la regidora de Turisme de Vic, recupero de l’arxiu el resum que vaig escriure de la conferència dels primers 100 dies de l’alcaldia de Josep M. Vila d’Abadal, un llunyà 5 d’octubre 2007. Hi havia una llista d’alguns dels projectes que esmentava per a aquesta legislatura: nou mercat al Remei, nou recinte firal i nou mercat municipal, restauració de les muralles, les bases del nou parc tecnològic, un pàrquing per a autocaravanes... Ara no recordo si va esmentar portar un hotel a Vic, però si més no, no ho vaig recollir en la crònica.

Al cap d’encara no tres anys fa com cosa repassar quant d’ambiciós era el discurs de Vila d’Abadal i com la crisi –sí, segurament és la crisi– li ha jugat una mala passada al primer govern de coalició vigatà des de la recuperació de la democràcia. I penso com ha donat fruit la feina de formiga, poc vistosa, de la regidora Dolors Pena, que se l’ha anat recol·locant en diferents àrees del govern fins a trobar-li el punt exacte, com a les bones tortades tretes del forn. Sembla que no acaben de pujar i, tot d’una, resulta que ja estan, bones i fetes i a punt per servir. Talment, al balanç d’acompliment dels projectes de final de mandat, la regidora Pena s’hi podrà presentar amb els deures fets: el mercat dels diumenges al Remei, en la primera part del mandat, i el pàrquing per a autocaravanes, al final; amb la cirereta del pastís de l’hotel.

Que el mercat no acaba de ser ben bé aquella finesa d’artesania i producte de qualitat? Potser no, però cohesiona el barri i hi porta gent de fora. Que les autocaravanes no són la solució màgica per a la política turística de la ciutat? Potser no, però hi ajuden; més del que molts pensen. I l’hotel? No és l’hotel de luxe, de marca, que s’hauria volgut, però és un primer pas. Que en prenguin nota alguns misògins de l’oposició vigatana."

Neta i noble, culta, rica, lliure i feliç

2010-08-21T16:00:00.006+02:00

Convivència pacífica de tramvies, bicicletes i vianants en ple centre de Basilea (Suïssa), el 3 d'agost passat.

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 21 d'agost de 2010:

"Dissabte, 14. Dia de retorn de l’Europa on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, que deia el poeta. Nord enllà, efectivament, tot sembla força més així. Gairebé sense ni sortir de l’autopista, a mesura que vas passant per una àrea de servei i una altra, ja es noten les diferències.

On més es noten les diferències, però, és en les ciutats mitjanes. L’imperi de la bicicleta i, si n’hi ha, del tramvia. Pensar que aquí hi ha qui diu que la bicicleta pública no triomfa a Vic perquè és una ciutat massa costeruda (!) o perquè a l’hivern hi fa massa fred. Parlo de l’Europa humida, també costeruda en alguns casos, i verda, molt verda. Apostar per la bicicleta només hauria de ser qüestió de ganes de tots plegats. No n’hi ha prou d’excusar-se que cal un canvi de mentalitat de la gent, que també. Però si no se li posa fàcil, malament rai.

Fan falta carrils bici de veritat (a les ciutats, però també paral·lels a les carreteres), i encara més, treure els cotxes dels centres urbans. Em consta que a Vic a algun polític li ha rondat pel cap, però és evident que no gosa ni plantejar-ho seriosament. En canvi s’ha apostat per la pobra Vicki que al cap de tres mesos d’entrar en funcionament, m’agradaria saber quants usuaris té. Fent-ne una pobríssima promoció només a base de banderoles i quatre tríptics, és evident que poc més se’n devia poder esperar. Tant de bo m’equivoqui, però diria que no.

Doncs res, que si hi ha voluntat i suficients mitjans (no parlo només de diners, també d’iniciatives imaginatives i, sobretot, valentes), es pot arribar molt més enllà del que mai hauríem imaginat. I, si cal, alguna vegada a cop de decret. O no hem eradicat el fum dels bars i restaurants, tan difícil que semblava?

I com parlo de bicicletes podria fer-ho de la recollida selectiva porta a porta que he vist per Europa aquest agost en municipis molt més grans que els més grans d’Osona i el Ripollès. I funciona, desmentint els que diuen que només ho fa en pobles petits.

Ah, per cert! A la sortida de l’autopista que va cap a Olot a ningú se li ha ocorregut indicar que allò també porta a Vic? Queda dit, doncs."

L'Alt Ter ressuscita a Twitter

2010-07-30T12:41:00.002+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 30 de juliol de 2010:

"Dijous, 29. Continuo observant amb interès la presència creixent dels polítics a Twitter. Aquest dijous a la tarda hi ha hagut en aquesta xarxa social un interessant i viu debat sobre la vigència de la vegueria de l’Alt Ter i de la possible incorporació a la mateixa de la Garrotxa.
En poca estona s’han anat engrescant a participar en el debat –recordem-ho, fet a base de missatges de menys de 140 caràcters, que ja té mèrit– una dotzena llarga de persones, amb majoria de polítics, però també politòlegs, periodistes i algun espontani. El debat encara ara es pot seguir amb el hashtag #altter.

Sorprèn que un debat que va conduir-se durant anys des d’Osona, i que el Ripollès es mirava des de la barrera, ara es reprengui precisament des d’aquesta comarca. Entre els polítics que intervenien aquest dijous en el debat a Twitter, també majoria del Ripollès: Xavier Cima, Enric Pérez, Miquel Rovira, Jordi Casals, Marta Rovira, amb alguna intervenció fugaç de Carles Banús i el secretari de Mobilitat de la Generalitat, Manel Nadal, que valorava que, després del debat de les vegueries, el Ripollès es mantingués sencer. Ostres, que bé!

El debat es mou entre l’optimisme del president de CDC a Ripoll, Xavier Cima, que recorda que aquest divendres, amb l’obertura de la C-17 desdoblada fins a Sora, Osona i el Ripollès estaran més a prop que mai, i l’entusiasme per la nova llei de vegueries dels republicans Marta Rovira i Jordi Casals. Entre els que es mullen més per l’Alt Ter, els dos politòlegs, curiosament.
I sí, és cert que la nova llei deixa la porta oberta a fer tantes vegueries com facin falta. I per fer volar la imaginació, no quedarem pas. Altra cosa és esmerçar molts esforços, emprenyades i, també, decepcions en una vegueria amb només dues comarques (perquè a la Garrotxa, hi ha una sola persona que vegi clara una de tres?). Una Catalunya interior (o com se li’n vulgui dir) amb l’actual Catalunya Central més el Ripollès i la Garrotxa seria tan o més complicada d’aconseguir (a Girona, a Barcelona i a Madrid), però tindria un cos i una entitat que mai podrà lluir l’Alt Ter. Ah, i per imaginatiu (i valent), el debat de la supressió de municipis. Qui s’hi apunta?"

Vic, capital de l'urbanisme per un dia

2010-07-26T12:49:00.003+02:00

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 23 de juliol de 2010:

"Dilluns, 19. Aprovació solemne del POUM de Vic. Amb els retocs de rigor; semblaria que pocs, pel que hauria pogut ser. El director general d’Urbanisme n’elogia els termes amb què estava redactat, que els ha facilitat la feina. I l’alcalde destaca el fet que l’aprovació s’hagi pogut fer a Vic. Tant que des de CiU s’ha criticat en ocasions la descentralització de l’administració de la Generalitat, en el que algun destacat membre de l’aparell convergent de la comarca n’ha qualificat en to mofeta de “delegacionetes”. Les vegueries, segurament, tardaran anys a fer-se una realitat, si ho arriben a ser mai. De fet, per a Vic i Osona, millor. El temps va a favor nostre. Altra cosa és que la gestió del dia a dia, l’administració del govern català, ja funcioni com si la Catalunya Central (o com li’n vulguin dir, que el nom aquí sí que no fa la cosa) fos una realitat.

Dijous, 22. Montserrat Tura és el tercer conseller que és al Twitter, després de Joaquim Nadal i Ernest Maragall. A la xarxa fins i tot hi ha qui fa broma dient que ja que el sector més catalanista del PSC no els deixen fer grup propi al Congrés, el faran a Twitter. El cert és que aquesta eina va apropant determinats polítics a la ciutadania que els segueix, i amb la qual interactua sense la necessitat d’intermediaris. Potser arribi el dia que també facin falta aquests mitjancers professionals per ajudar el conseller o el polític de torn a escriure al Twitter o com se’n digui aleshores. De moment, però, tota una generació de polítics s’està apuntant de forma entusiasta al 2.0, entre la incredulitat i l’escepticisme (o la mandra!) dels seus col·legues. També els polítics locals. En el cas de Twitter, amb més èxit entre els polítics ripollesos que els osonencs. Entre els alcaldes, la que s’hi està posant de valent, Núria López, de Campdevànol."

La foto que il·lustra l'apunt és de Xavier Solà saludant els membres de la Generalitat a la Comissió d'Urbanisme que va aprovar el POUM de Vic. L'autor de la imatge és Albert Alemany, d'EL 9 NOU.